Dos germans acumulen a casa seva milers de diaris vells, electrodomèstics esventrats, cafeteres inservibles, màquines d’escriure esmuixinades i incomptables desferres urbanes. Esdevenen atracció, amb el temps. Amb el temps, les andròmines a penes els deixaran moure’s pels passadissos. No és estranya, tanta expectació. Són fills d’una de les grans famílies novaiorqueses i ocupen una mansió al cor més exclusiu de la 5a avinguda. Són els milionaris més garrepes de la història dels EUA. Van començar sent dandis i van acabar estripats com dos homeless. Es diuen Homer i Langley i, més enllà de la llegenda urbana, són els personatges de l’última novel·la d’E.L. Doctorow.

En les pàgines d’aquest excepcional volum, l’escriptor nordamericà relata el procés de construcció d’un món singular. Al capdavall, res més, res menys, del que fem tots mirem de fer amb les nostres vides. Doctorow l’encerta perquè sap trobar el fil d’empatia que ens fa reflectir en la vida dels dos germans. Homer i Langley assagen la seva forma de ser, al món, i construeixen la seva excèntrica i finalment impossible proposta alternativa. Per fer-ho, deconstrueixen la moral i les convencions socials del seu temps. Només uns pocs porten aquest procés de ‘creació’ tan lluny com els protagonistes d’aquest llibre. I suposo que ja està bé, això, perquè la cosa no acaba entre violins. Però, i tanmateix, ser al món hauria de ser una mica això: discutir-ne els límits, desafiar-ne les normes, descobrir els territoris inexplorats. El llibre ens parla d’un fracàs. Un fracàs noble i necessari, malgrat tot.