Un dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de Lawrence d’Arabia en la qual David Lean centra l’objectiu de la càmera en la flama d’un llumí i, tot desenfocant el pla lleugerament, fa aparèixer una espectacular sortida de sol al desert. Un truc de prestidigitador de segona convertit en lliçó narrativa per un dels més grans, el tan oblidat director britànic. El salt de temps i espai proposat per David Lean és, més que un recurs retòric, la perfecta metàfora d’un cinema que sabia passar com pocs de l’esquiva intimitat d’un primeríssim primer pla a l’èpica inflamada d’un pla general, el recordatori que no hi ha Història en majúscules sense histories (els anglesos distingeixen entre history i story, oportunament). The Social Network, la nova de David Fincher (amb l’inestibable col·laboració d’Aaron Sorkin), connecta aquests dos plans amb una habilitat similar, especialment en la genial darrera seqüència. Amb la història del creador de Facebook, Mark Zuckenberg, el director nordamericà relata una revolució cultural i també una història personal. Finalment les prodigioses estadístiques de la xarxa social (500 milions d’usuaris!) contrasten dolorosament al costat d’una sola petició d’amistat sense resposta.

* La memòria sempre és capritxosa, la cinematogràfica… més! Gràcies a l’Ismael Peña-López que m’ha fet adonar que no era una posta, era una sortida. Hi adjunta la prova.