El Primavera Sound exhibia el seu indiscutible triomf empresarial en les multituds ‘benicassimitzades’ (encertada expressió del periodista musical d’El Punt, Guillem Vidal) que divendres i dissabte recorrien com formiguetes el Forum. Aquest triomf és ambivalent (com totes les victòries) perquè desafia, de fet, la mateixa naturalesa del festival. El PS reivindica la proximitat, l’ànsia de descoberta, però ho fa amb una proposta fragmentada i angoixant, el rock a cop de zàpping, el rock a la cua del supermercat. Aquesta és una experiència ben sovint impracticable, com saben els que divendres van intentar apropar-se a conèixer la (suposada) nova sensació, els Beach House i es van veure atrapats en un col·lapse espectacular.

Al PS, el rock’n’roll no es viu en present: o és l’anticipació –la ‘next big thing’ és sempre en l’escenari al qual t’encamines (i al qual no acabes d’arribar mai)– o és el viatge a un passat còmodament i superficialment estereotipat –ara són els vuitantes dels escalfadors i les wafarers de colors–. Tot plegat forma part d’una estratègia estudiada: la suma de propostes és indigerible (literalment, amb dues, tres, quatre actuacions simultànies), cuinat per no saciar-nos la gana. Volem més, més, més, més. Petits davant l’allau de noms que a penes coneixem. Descobrim o col·leccionem? Hi ha una diferència entre el turista que posa banderetes en el mapa i el viatger que passa hores contemplant la gent al cafè de la plaça.

El Primavera gira avui en un espiral vertiginós, similar a la carrera desesperada a l’hipèrbole que va empendre la premsa musical britànica dels noranta. El Primavera Sound 2011 haurà de ser molt diferent. No cal esperar que les coses vagin malament per reinventar-se. Aleshores ja acostuma a ser massa tard.