Va, per fi, puc entrar en el debat… l’Ismael Peña-López sostenia en el meu FB (tot comentant aquest article) que el pop català té, avui, propostes molt fluixes. En Xavi Giró i l’Agnès Rotger li responien dubtant del criteri: fluixes pel sol fet de cantar en català? L’Ismael responia amb flegma: bé, tot és un tema d’estadística i de sedassos. “Si es dóna un grup bo cada 1000 grups, és més probable que hi hagi més grups bons en anglès, en francès o en almany que en català”, deia.

I a veure, hi ha coses interessants, aquí. En primer lloc, dues preguntes. (1) L’art té a veure amb l’estadística? I si és així, què fem amb els jueus, tan intranscendents en termes de població, i, en canvi, amb tants premis Nobel, Pulitzer, Oscar, Grammy, etc. (2) El rock’n’roll té a veure amb la virtuositat o amb la proximitat? Amb la tècnica o amb l’empatia?

Dit això, i evidenciat que aquest és un debat relliscós però també suggerent, em sembla que… (continueu llegint, aquí)