Periodistes amb compromís

Avui Media.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat l’Anuari sobre silencis mediàtics del 2011, amb quinze temes que han passat desapercebuts pels mitjans (notícia a Vilaweb). La presentació ha coincidit amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Recupero l’entrevista que vaig realitzar fa uns mesos als dos autors de l’anuari, en Roger Palà i en Sergi Picazo. En Roger, a la presentació, apuntava que “‘En Joan Fuster deia que la política, o la fas o te la fan. Doncs el mateix amb el periodisme: o el fas o te’l fan’”.

Aquí podeu accedir a l’entrevista publicada al web d’Òmnium i en aquest altre enllaç a l’entrevista completa, realitzada a través de Twitter.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

Despullada amb el seu amor/dolor


La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 

A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.

No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor.

> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.

… An age of indiference

Billy Bragg sap dir molt amb molt poc. “Polemical tunes in an age of indiference”. Aquest és el petit text que es pot llegir en la portada del seu nou disc, Fight Songs, a decade of downloads. Bragg llença el seu puny a la càmera mentre fita la seva mirada en nosaltres per dir-nos, sense que calgui dir res, que encara hi ha camí. “I keep faith”, cantava, convertit en el nostre ‘crooner’ amb programa, en el tema que obria el seu Mr. Love & Justice, el seu reivindicable disc de 2008. No hi ha moltes recopil·lacions oportunes (sí que n’hi ha, i massa, d’oportunistes) per això em sembla que paga la pena fixar-nos en aquesta, que endreça amb naturalitat el cançoner més urgent de l’anglès, temes solts i que en molts casos només es van poder ‘descarregar’ del seu web.

Never buy the sun, Last flight to Abu Dhabi, Bush War Blues… Un altre cantant convertit en analista polític? No. Bragg no canta sobre els polítics. Canta sobre les persones. Ningú com ell pot convertir una diatriba en una cançó d’amor, i una cançó d’amor en una invitació a la revolució.

+ Aquí el podeu escoltar a Spotify.
+ Apunt publicat al blog de Vinil Connection.

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

#orgull

“Orgullós de l’#orgull que senten avui tants i tan bons amics.” Ho escrivia fa unes hores en Xevi Montoya, en aquest tuit. Avui és el Dia de l’Orgull Gai. Al diari ARA excel·leixen de nou amb una portada i un ampli reportatge dedicat al tema, i la meva ciutat torna a ser (mala) notícia per la decisió de l’alcalde de saltar-se un acord de ple i no posar la bandera de l’arc iris al balcó de la Casa de la Vila. La casa de tots i totes, per cert.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).

Enxarxant la cultura

Que quan parlem de cultura parlem també de vertebració i cohesió; que el repte, avui, és també en la manera com connectem els punts i en treiem tot el partit possible; que quan diem ‘cultura’ ens referim a un terme ampli i molt complex, que supera clarament les ‘set arts’; que quan discutim sobre finançament, cal superar la inèrcia de l’ajut ‘perquè toca’ i avançar cap al treball per projecte, molt més fàcil d’auditar i de situar dins d’una estratègia de ciutat consensuada; que avui més que mai la cultura és conversa i és construcció, i no només consum… Són algunes de les conclusions de la Taula de Cultura de Badalona, una plataforma oberta que aplega entitats i col·lectius des de fa dos anys. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

Nit electoral: ens vam oblidar de la TV!

Screen shot 2010-11-29 at 3.55.50 PM

Vet aquí un moment de la ‘nit electoral’ d’ahir al vespre, a la Sargantana. Una cinquantena de persones van passar per algun moment del vespre pel local de Dalt de la Vila, on s’acostumen a fer aquesta mena de seguiments (2006, 2007). A l’Oleguer Serra li agrada puntualitzar que la desafecció no és amb la ‘política’ sinó amb una determinada manera de fer política. I crec que té raó.

Però tornem a la Sargantana. Al local regentat per l’Anna, l’Ignasi i en Jordi hi havia una pantalla gegant amb connexió a tv3 i una altra de (presumptament) complementària, en la qual s’anaven llistant les actualitzacions oficials de governació i els titulars que anaven enfilant els diferents mitjans. Aquesta segona pantalla també capturava el pols a Twitter d’un hashtag propi: #sargui28n.

En la imatge, poques persones estan mirant la televisió. La majoria té els ulls fits en la pantalla del seu smartphone o del seu ordinador portàtil… o a la pantalla connectada a internet (que és des d’on s’ha pres la foto).

La informació s’hi mostrava amb més rapidesa (comprovat!), però no només això: a la pantalla de l’ordinador o del telèfon hom podia enriquir el fil de la informació sumant-li les aportacions i mirades d’altres mitjans, d’altres lectors. Aquesta teranyina d’informació i interpretació acaba conformant una realitat més complexa i interessant, i que al capdavall és més útil. Ahir la televisió ens va semblar més ‘tonta’ que mai.