A vegades trigues molt a entendre una cançó

 

A vegades trigues molt a entendre una cançó.

Però abans de desvetllar res, dues breus notes d’un parell de pel·lícules visonades recentment. Last Night, aparent història d’adulteris, una parella perfecta dins un apartament de somni. Nova York, la ciutat més bonica del món. Tot brilla com una joia, les copes, els vestits, la flama en les espelmes, els llums dels taxis. Aquesta nit és tota una vida. Hi ha una noia molt prima. És la protagonista. Té uns dits llarguíssims que fan ballar les ombres d’un vol i dol; sospita d’ell, perquè en realitat sospita d’ella. I hi ha el noi, el protagonista, que s’amaga rera una cara inexpressiva que, malgrat això, ho expressa tot: que ja no entén res, que té por, i que ja li va bé, o potser no. El noi vol i dol, també. Però no sospita. I en la llarga nit, la darrera nit, ell i ella conversen amb les vides que haurien pogut tenir, desfullant passat, present i futur. Massy Tadjedin, la directora, excel·leix en l’ambigua foscor que imprimeix en aquesta pel·lícula quasi onírica, i, certament, molt especial.

A Beginners, l’altre film, trobem una història amb una moral més lluminosa. Però compte, que és (també) una moral esquiva, que no s’acaba de definir, i que va saltant de flor en flor, sense acabar de decidir-se del tot. Els punts suspensius com a mode de vida. És, aquesta, una història d’amor i també és una mica una història de mort. És, de nou, un relat sobre les decisions i els camins que emprenem. De tornar a començar. I d’acabar. La cosa, finalment, té més de poema que de llibre d’autoajuda (i hi havia un risc real que el film de Mike Mills acabés rascat en aquesta riba).

A vegades trigues molt a entendre una cançó, deia. La bola de cristall, de l’últim disc de Manel. “Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. “Treu-te la disfressa i revela qui ets!”. I decideix-te.

Jeunet s’indigna!

En Jean-Pierre Jeunet s’indigna i vol convertir Micmacs, el seu últim artefacte fílmic en una denúncia dels foscos interessos de la indústria armamentística. I tot plegat per acabar servint un pastitx indigest i clarament fallit. Vistos els resultats, la reflexió sociopolítica li va una mica gran, al director francès. La militant i grotesca foscor de Delicatessen (l’obra que va situar-lo a la fama internacional) podria servir a Jeunet per fer el mirall metafòric d’un Inside Job, posem per cas; però el director oblida que aquest cocktail havia de servir-se sec i fort, i no pas amb excés de gas i sucre. Perquè hi ha massa Amélie (el seu film més famós), aquí; i almenys quatre pel·lícules a l’hora, que no s’acaben de trobar. Hi ha la peli denúncia i la història d’amor; també el retrat del París dels abocadors (pur univers Jeunet, que és quan l’obra excel·leix gràficament) i, finalment, una reflexió sobre la volatilitat de la vida que té una certa gràcia (per la manera sorprenent de presentar el plantejament), però que no va més enllà dels primers 10 minuts de la pel·lícula (el millor del metratge, per cert).

El cinisme com a protecció

Mick Haller; l’advocat de “The Lincoln Project”, El Inocente, l’estimable thriller de Brad Furman protagonitzat per Matthew McConaughey i Marisa Tomei; s’ha especialitzat en la defensa de ‘culpables’. Es mou amb elegant fatxenderia en un món violent, que és el perfecte reflex d’un sistema sense ànima ni moral, un gran taulell on no guanya el bo, sinó el llest. Ja li va bé, això; és la llei de la selva i ell és el mascle alpha. Instal·lat en la zona còmoda del ‘tots són igual’ defuig l’excepció. Tem la innocència, perquè la innocència desafia tots els seus mètodes i l’obliga a mirar als ulls de l’home. Aterroritzat per la possibilitat de fallar a l’innocent, prefereix treballar al costat del ‘culpable’, ni que sigui per alliberar-lo d’anar a la presó. Tan se val! És un cínic de manual. Sap que la barroca arquitectura de les lleis i les normes que aguanta el pes del sistema fa temps que ha deixat de servir al be de tots. Però en realitat, sí que va tenir per client a un innocent. I el nostre advocat es va equivocar. Això és el que explica la pel·lícula.

El director Brad Furman i el seu guionista John Romano, prenen la novel·la de Michael Connelly (que no he llegit) per servir-nos una metàfora perfecta del moment actual, amagada en la sintaxi d’una pel·lícula de judicis aparentment convencional. El cinisme com a protecció, el cinisme com a excusa.

Cap armadura és per a sempre, per sort.

Souvenirs al divan

No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que una ciutat o un paisatge ens doni la raó. Deu ser perquè la nostra mirada mai és neta del tot i que, d’alguna manera estranya, tot el que tenim davant, en realitat ja ho portàvem damunt. Però ja és això, no? Quan viatges, també viatges dins teu. Tot el que mires, ho remires i després ho oblides, que és la manera de reinventar i, finalment, tenir memòria.

El París que veu Gil, el protagonista de l’última pel·lícula de Woody Allen, l’excel·lent Midnight in Paris, és una ciutat feta a còpia de maons i lletra, la construcció d’un paradís que, fet i fet, només existeix al cap d’aquest guionista de Hollywood, obsessionat per les vanguardes dels anys trenta a l’aleshores capital del món. El protagonista passa tot un seguit de nits impossibles, en una mena de roadmovie onírica, acompanyat de Dalí, Buñuel, Hemingway, Lorca, Picasso, Gertrude Stein, Man Ray… Reclama amb entendridora desesperació que els fantasmes genials del passat li donin la raó, que qualsevol temps passat va ser millor. Però el que està fent Gil, de nou un maldissimulat alterego de Woody Allen, és desfullar la margarida del seu present.

Perquè el que vol Woody Allen és portar-nos al mateix lloc on han acabat algunes de les seves pel·lícules: viu al dia! I així doncs, vet aquí la moral d’aquesta història: que la ciutat no només et doni la raó, que sigui també el lloc on t’exploti l’amor com una bombolla de sabó en una nit d’estiu passejant al costat del Senna. No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que un paisatge o una ciutat ens doni la raó. I quasi sempre –afegeixo ara– busquem enamorar-nos. D’això va, per a mi, Midnight in Paris.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

El vell Clint canta a la vida

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ‘emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.

Encara amb el “boy meets girl”?

greenberg“Greenberg”, la nova pel·lícula de Noah Baumbach, és una d’aquelles falses comèdies romàntiques. L’esquema narratiu del ‘boy meets girl’ continua resistint bé, fins i tot en el Hollywood antiHollywood. Tornem al que, en aparença, és una història més d’amor, bé que servida sense dolç, sense floritura. Però és més que això, “Greenberg”. Trobem, aquí, una reflexió aspra i incòmoda al voltant de l’entrada en la quarantena dels protagonistes; una maduresa malviscuda, vista a través dels ulls d’aquells joves que, als anys noranta, semblava que s’havien de menjar el món. La pel·lícula peca de freda i cerebral. No aconsegueix la frescor necessària per convertir la reflexió generacional en alguna cosa més que un antipàtic i pretenciós tractat emocional.

Per cert, que hem vist Greenberg a través del sistema de lloguer de pel·lícules d’Itunes. Com funciona? Accedeixes a l’apartat de lloguer de l’Store, tries la pel·lícula (el sistema d’organització de pel·lícules és francament millorable, nota al marge), pagues els 3.99 euros, i la descarregues. Pots començar a veure-la abans que l’hagis baixat del tot (un clar avantatge). 48 hores després, la pel·lícula ‘desapareix’ del teu disc dur i ja no la pots tornar a veure. No t’has de preocupar d’esborrar-la. Ah, un problema greu, i gens menor (en el nostre cas): només tens versió doblada, en la botiga ‘espanyola’.

De la moral al moralisme

biutiful-cartel-bardemBiutiful és un altre dels contes morals de la factoria d’Alejandro González Iñárritu. Hi trobem, com a Babel, 21 gramos i Amores Perros, una aproximació calidoscòpica i ben (massa?) carregada d’intenció a grans temes de l’actualitat, de la que s’escriu en majúscules. El director mexicà ha trobat una manera ben personal de relacionar el dolor i el fracàs íntims amb la èpica dels grans reptes socials del segle XXI: la droga, la soledat, la globalització, la violència, la immigració… Biutiful segueix aquest camí. L’acció, en aquesta ocasió, transcorre a Barcelona, port franc de la globalització de la patera.

La ciutat està retratada de forma molt suggerent a través d’una mirada volgudament monstruosa, dickensiana, fins i tot: colors foscos, carrers bruts, roba arrugada. Gonzalez Iñárritu parteix d’un plantejament interessant, que parteix de posar l’accent en allò que és sobrenatural (la pel·lícula, de fet, comença i acaba amb un somni premonitori i el protagonista és una mena de ‘xamán’ que allibera els morts en el seu camí cap a l’eternitat). És hàbil, el director, per mostrar-nos a nosaltres; espectadors situats en la comoditat d’una sala del centre de Barcelona; la realitat que hem mirat sense veure per arribar als cine. El bruixot interpretat per Bardem comunica amb el més enllà, però també ens comunica a nosaltres amb els fantasmes que fan funcionar els engranatges de la ciutat.

La llàstima és que, finalment, el director es perd en un metratge exasperantment llarg i que hi ha un moment que la pel·lícula perd el nervi i el focus volent donar massa respostes. Biutiful comença com un conte moral i acaba com un conte moralista.