De Sant Jordi a Sant Jordi, un #top10 molt personal

Posted on April 20, 2019 by oriolllado

Fugir era el més bell que teníem – Marta Marín-Domine (Club Editor).
La noche fenomenal – Javier Pérez Andújar (Anagrama)
La mesura dels nostres dies – Charlotte Delbo (Club Editor)
Entre ells dos – Richard Ford (l’Altra Editorial)
Aprendre a parlar amb les plantes – Marta Orriols (Ed. Periscopi)
Permagel – Eva Baltasar (Club Editor)
El tumor – Toni Soler (Anagrama)
El barri de la plata – Julià Guillamón (Avenç)
Los asquerosos – Santiago Lorenzo (Blackie Books)
La cançó de la plana i Capvespre, els dos primers de la trilogia de Holt – Kent Haruf (Ed. Periscopi)

El tinc a mig acabar, però ja apunta maneres: Sis dies d’agost – Jordi Lara (Edicions 1984)
Llegits aquest any (malgrat ser de 2017) i que m’han flipat: 4, 3, 2, 1 de Paul Auster (Ed. 62), Taxi de Carlos Zanón (Salamandra). Altres llibres llegits aquests darrers mesos, aquí.
Llegits també aquest any dos llibres d’assaig/testimoni, els d‘Oriol Junqueras i Raül Romeva.

Llista a Twitter amb periodistes culturals, editorials i llibreries.
Enllaços amb recomanacions Sant Jordi 2019.

Els primers quatre mesos de 2019, llibre a llibre

Posted on April 20, 2019 by oriolllado

De gener a abril:

1️⃣ Los Asquerosos – Santiago Lorenzo a Blackie Books. Desembre-gener. Les primeres pàgines són un tobogan fantàstic on et sembla que llegeixes una llengua nova. No pots deixar de llegir ni de riure, malgrat que el llibre es va desinflant un pelet, per reiteratiu i, al final, per pecar de previsible; és una novel·la molt i molt recomanable, una mena de robinson al cor de la España Vacía.

2️⃣ Canteu, esperits, canteu – Jeremyn Ward a Edicions del Periscopi. Gener. Una road movie polsosa, duríssima… a la perifèria del sistema, on els fantasmes de tantes marginacions es solapen en aquest mirall deformat (i així més real) del somni americà.

3️⃣ La dansa del rellotge – Anne Tyler a Edicions 62. Gener-febrer. Història humana en un fresc temporal en que es reivindica la sororitat comprensible Continue reading →

#llegits La collita de l’estiu 2018

Posted on September 5, 2018 by oriolllado

Potser ha estat la calor, la toxicitat de TW o que els nens ja comencen a jugar més sols… però aquestes vacances he fet una bona esbandida de llibres. Per si algú li interessa i li pot servir… són aquests:

“La memòria de l’arbre”, de la Tina Vallès, un llibre on l’aparent senzillesa no amaga una llengua treballada, història punyent q enllaça vellesa i infància.
Una altra d’Anagrama: “Les possessions” de la Llúcia Ramis, àcida i lúcida, mirall d’ofici i generació.
Ha caigut tb la tan comentada “Permagel” de l’Eva Baltasar, un bon cop al cap, i al cor, ben editada pel Club Editor; exercici torbador on finalment desborda la vida.
Amb la memorable “Cançó de la Plana” he viatjat a Holt, per submergir-me en una música preciosa, en què calia parar bé l’orella. Kent Haruf, gran descoberta gràcies a l’editorial Periscopi. Per cert, un llibre que em resistia a acabar… fins descobrir q és la primera part d’una triologia i ja vaig relaxar-me en saber que aquells personatges no acabaven amb el volum.
Del mateix segell, “La Teoria General de l’Oblit” de José Eduardo Agualusa: la guerra, qualsevol guerra, des de la mirada d’una víctima, que no pot ser qualsevol víctima… M’ha interessat més que m’ha agradat, però.
Aquesta setmana, he passat “Una noche con Sabrina Love”, lleugera i vital roadmovie de Pedro Mairal, de Libros del Asteroide.
Ara estic a mig “La mà que prenia la meva” de Maggie O’Farrell, editada per L’Altra Editorial. De moment pse, però ja us diré.

Tot i q ben pensat… sí q puc dir-vos, així a mode de síntesi, que són set llibres bonics, assequibles, molt ben editats i no gaire llargs. Històries aparentment petites: poca èpica, molta veritat. O moltes veritats, millor dit.

Ah, divendres comença La Setmana del Llibre en Català… excusa perfecta per reposar existències!

#llegits Tornar a començar, quan sembla impossible

Posted on July 12, 2018 by oriolllado

Queda’t amb mi – Ayòbámi Adébáyò. Escrit en anglès i publicat el 2017. Traduït per Alexandre Gombau i publicat per Angle Editorial el 2018.

Ser dona, els fills que no arriben
“Però, fins i tot quan es fa miques als teus peus, no vol dir que ja no sigui amor.” (Pàgina 32)
“Però la seva abraçada no era càlida. I le seves paraules se’m van enfonsar a l’estómac, fredes i dures, on hauria d’aver dut un fill”. (Pàgina 60)

Llegir a un nadó
“Es passava els vespres cantussejant-li cançons inventades a l’Olamide i llegint.li articles de diari en veu alta. Abans dels tres mesos, la meva filla sabia amb tots els ets i uts el que feien el comitè de revisió de la constitució i l’assemblea constituent. Era preciós veure com el meu marit li explicava coses que no podia entendre. Era tan perfecte, tan surrealista, que en Continue reading →

#llegits La Història en majúscula i els dies ‘normals’

Posted on June 27, 2018 by oriolllado

L’ordre del dia. Éric Vuillard. – Traducció de Jordi Martín Lloret. Publicat per Edicions 62, dins la col·lecció El Balancí. Segona edició, abril 2018. Llibre publicat en francès el primera edició, l’any 2017.

La història és allò que passa… els dies normals
“Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol. I tot i així la majoria van passar el matí pencant, sumits en aquella gran mentida decent de la feina, amb aqueslls petits gestos en què es concentra una veritat muda, convenient, i en què tota l’epopeia de la nostra existència es resumeix en una pantomima diligent. El dia va transcórrer així, tranquil, normal. I mentre cadascú anava i venia entre casa i la fàbrica, entre el mercat i el pati on s’estén la bugada, al vespre entre el despatx i el bar, i al final se’n tornava cap a casa, ben lluny de la feina decent, ben lluny de la vida familiar, a la vora de l’Spree, un senyors sortien dels seus cotxes davant d’un Palau.” (Pàgines 7-8)

“… i a la ciutat de Viena s’acumulen escenes de bogeria, avalotadors assassins, incendis, crits, jueus arrossegats pels cabells pels carrers coberts de runa, i mentre les Continue reading →

#llegits Paul Auster, les infinites carreteres de la vida… i el periodisme!

Posted on June 11, 2018 by oriolllado

portada_4-3-2-1_paul-auster_201706131809

4, 3, 2, 1. Paul Auster. Traducció Albert Nolla. Edicions 62 (Col·lecció El Balancí). 2017 (publicat en català 2018)

La (necessària) distància del periodista
“Treballar en un diari comportava alhora un compromís amb el món i una retirada del món. Si en Ferguson volia fer bé la feina, llavors hauria d’acceptar els dos elements de la paradoxa i aprendre a viure en un estat de duplicitat (…). Ser periodista volia dir que no podies ser mai la persona que llençava el maó a la finestra que començava la revolució. Podies mirar com algú llançava el maó, podies intentar entendre per què l’havia llançat, podies explicar als altres la importància que aquell maó havia tingut en l’inici de la revolució, però tu mateix no podies llançar-lo mai, ni tan sols posar-te entre la gentada que animava a fer-ho. En Ferguson no era dels que llançava maons. Era, esperava, una persona més o menys raonable, però els dies que vivien eren tan agitats que els motius per no llançar maons començaven a semblar cada cop menys raonables, i quan per fi arribés el moment de llançar el primer, les simpaties d’en Ferguson estarien amb el maó i no pas amb la finestra.” Pàgina 535.

Les bombolles informatives, també abans de les xarxes socials
“(…) unes publicacions tan esbojarrades i poc convencionals que feien que el Village Voice semblés tan avorrit com el vell Herald Tribune, potser vlaia la penaq ue volorés si li Continue reading →

#llegits Records dels meus pares, absents presències

Posted on May 16, 2018 by oriolllado

Entre ells dos. Records dels meus pares – Richard Ford. Traducció de Josefina Caball. Editat per Empúries Narrativa. Primera edició gener 2018

(Un llibre ambiciós… i caut)
“El fet que sovint les vides i les morts passin inadvertides ha inspirat d’una manera especial aquest petit llibre sobre els meus pares i n’ha determinat l’objectiu. La vida dels nostres pares, fins i tot aquelles vides envoltades d’obscuritat, és la primaera prova que ens demostra que les accions humanes tenen conseqüències. Som aquí, al capdavall. El futur és imprevisible i atzarós, però les vides dels nostres pares ens representen i ajuden a diferenciar-nos. (…) …escriure sobre ells no apartar-me’n, no és tan sols una manera de posar remei al meu enyor imaginant-los a prop meu, sinó també de dirigir-me cap a aquella realitat, que, com he dit, és on comença, al meu entendre, el que és important.” Pàgina 144

“Jo, però, he procurat no fer grans reivindicacions sobre els meus pares. En tot cas, he mirat de ser caut, per tal que la descripció que faig d’ells i de la seva influència en mi Continue reading →

#llegits Zweig i (de nou) els móns que s’acaben

Posted on May 5, 2018 by oriolllado

Mendel el de los libros. Stefan Zweig – Traducció de Berta Vias Mahou. Publicat a Acantilado. Cuadernos del Acantilado, 33. Edició 2009, llibre publicat el 1929.

Una obra que no havia llegit de l’Stefan Zweig, una carta d’amor al món del llibre. Dels móns que s’acaben, de nou; dels móns que, en el fons, no moren del tot. Qui són els Jacob Mendel d’avui?

“Y tal vez también el hecho de que en Viena y en el extranjero hubiera una docena de personas que respetaban sus conocimientos y los necesitaban. En cada uno de esos toscos conglomerados formados por millones de seres que llamamos metópolis, ha siempre, diseminadas en unos pocos puntos, algunas pequeñas facetas que en una minúscula superficie reflejan uno y el mismo universo, invisible para la mayoría, precioso tan sólo Continue reading →

#llegits Les guerres d’avui… són com les d’ahir

Posted on April 23, 2018 by oriolllado

Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.

Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.

“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)

De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).

“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading →

#llegits Kruso, una mar on pots ofegar-te sense morir

Posted on April 16, 2018 by oriolllado

Kruso. Lutz Seiler – Traducció de Joan Ferrarons. Publicat a Club Editor. Primera edició, 2017, llibre publicat el 2014.

(Tots som nàufrags fugint d’una mort en vida… camí d’una illa)

“… per no parlar dels nàufrags i els sense sostre que aniran arribant durant qui sap quant de temps, llançats a aquestes costes per una mar plena de perills, una mar on pots ofegar-te sense morir.” Pàgina 346

(Els que no renuncien, malgrat tot: l’illa de les estranyeses mútues, guardades en un poema)

“Hi ha moltes menes de captiveri, Ed. La por, els malsons, el desfici, l’apatia. I a més l’escòria, la sempiterna escòria, que se’ns arrapa per tota la vida. Un precipitat d’ambició, poder, cobdícia, possessió, escòria rovellada, metzinosa, cendrosa. Segur que de vegades l’arrel ja està podrirda o resseca. Són gent perduda, criatures de l’obscuritat, persones que han renunciat. Però no és el seu cas, Ed. Si no, no haurien vingut a l’illa. Ells senten l’arrel.” Pàgina 259.

“Era més que familiaritat i més que confiança. En el fons, la seva amistat es basava en una estranyesa mútua. Que els resultés impossible parlar del que més els pesava a l’ànima semblava que els unís més que qualsevol confessió. I és que no hi havia paraules, i entendre volia dir no enganyar-s’hi. De tota manera, no es podia arreglar res. La seva tristor (i el que marcava la seva manera d’actuar) estava més ben guardada en un poema.” Pàgina 215.