1. “Sis dies d’agost”, de Jordi Lara (Edicons 1984). “El vespre del diumenge cinc d’agost del 2007, quan la senyora Remei va veure llum a la cuina del veí del tercer, no podia saber que l’home ja feia almenys dos dies que dejunava i tenia altra feina que fer-se el sopar. Ella era una septuagenària desvagada i observadora, més per avorriment que per tafaneria li endevinava el tragí domèstic pels llums del celobert; ell era un veí tan reservat que mai no necessitava re i la saludava amb la correcció justa quan ensopegaven en l’estretor de l’escala. Xirinacs ho preparava tot a consciència, i el més probable és que dediqués aquell vespre a acabar d’endreçar un piset de quaranta metres quadrats que era més una cel·la ben aprofitada que una llar.”
2. “Una casa amb rodes” d’Ivan Jablonka (Llibres Anagrama, traduït per Marta Marfany): “Les pasejades que fèiem em mostraven, sobretot, que la història no és només una lliçó en un manual escolar, sinó una excursió entre la pols, una cerca sota el sol entre les columnes de temples en ruïnes, a la recerca de bocins, de plantes, de fíbules i de ferralla que esdevindran proves en un raonament. Passejar-se, llegir, escriure: la vida ideal. L’historiador és algú que  viatja tant en l’espai com en el temps.”
3. “Claus i Lucas” d’Agata Kristof (Amsterdam, traduït per Sergi Pàmies): “Ella diu: ‘És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos’. Dic: ‘Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com Continue reading →

Potser ha estat la calor, la toxicitat de TW o que els nens ja comencen a jugar més sols… però aquestes vacances he fet una bona esbandida de llibres. Per si algú li interessa i li pot servir… són aquests:

1. “La memòria de l’arbre”, de la Tina Vallès, un llibre on l’aparent senzillesa no amaga una llengua treballada, història punyent q enllaça vellesa i infància.
2. Una altra d’Anagrama: “Les possessions” de la Llúcia Ramis, àcida i lúcida, mirall d’ofici i generació.
3. Ha caigut tb la tan comentada “Permagel” de l’Eva Baltasar, un bon cop al cap, i al cor, ben editada pel Club Editor; exercici torbador on finalment desborda la vida.
4. Amb la memorable “Cançó de la Plana” he viatjat a Holt, per submergir-me en una música preciosa, en què calia parar bé l’orella. Kent Haruf, gran descoberta gràcies a l’editorial Periscopi. Per cert, un llibre que em resistia a acabar… fins descobrir q és la primera part d’una triologia i ja vaig relaxar-me en saber que aquells personatges no acabaven amb el volum.
5. Del mateix segell, “La Teoria General de l’Oblit” de José Eduardo Agualusa: la guerra, qualsevol guerra, des de la mirada d’una víctima, que no pot ser qualsevol víctima… M’ha interessat més que m’ha agradat, però.
6. Aquesta setmana, he passat “Una noche con Sabrina Love”, lleugera i vital roadmovie de Pedro Mairal, de Libros del Asteroide.
7. Ara estic a mig “La mà que prenia la meva” de Maggie O’Farrell, editada per L’Altra Editorial. De moment pse, però ja us diré.

Tot i q ben pensat… sí q puc dir-vos, així a mode de síntesi, que són set llibres bonics, assequibles, molt ben editats i no gaire llargs. Històries aparentment petites: poca èpica, molta veritat. O moltes veritats, millor dit.

Ah, divendres comença La Setmana del Llibre en Català… excusa perfecta per reposar existències!

Queda’t amb mi – Ayòbámi Adébáyò. Escrit en anglès i publicat el 2017. Traduït per Alexandre Gombau i publicat per Angle Editorial el 2018.

Ser dona, els fills que no arriben
“Però, fins i tot quan es fa miques als teus peus, no vol dir que ja no sigui amor.” (Pàgina 32)
“Però la seva abraçada no era càlida. I le seves paraules se’m van enfonsar a l’estómac, fredes i dures, on hauria d’aver dut un fill”. (Pàgina 60)

Llegir a un nadó
“Es passava els vespres cantussejant-li cançons inventades a l’Olamide i llegint.li articles de diari en veu alta. Abans dels tres mesos, la meva filla sabia amb tots els ets i uts el que feien el comitè de revisió de la constitució i l’assemblea constituent. Era preciós veure com el meu marit li explicava coses que no podia entendre. Era tan perfecte, tan surrealista, que en Continue reading →