Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

Lectors o usuaris?

Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.

La Breu: la complicitat es guanya cada dia

Captura de pantalla 2009-12-23 a las 08.46.28

«LaBreu Edicions s’autogestiona, distribueix i estampa tot allò que estima». Així es presenta aquesta editorial petita de grans ambicions. Té cinc anys de vida i ja no és un secret, sinó una realitat. Han recuperat autors pendents al nostre país (Dovlàtov, Herbert, Larkin) i tenen un catàleg de poesia madur i seriós. Són reconeguts per la crítica, els llibreters i els lectors. Aprofiten l’espai que deixa lliure el concentrat mercat editorial en català per publicar el que, per mandra, temor o càlculs, les grans no fan. [Continueu llegint aquí l’article a la meva secció ‘Tasques connectades’ de la Revista d’Òmnium]

Danger! Turistes!

El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.

"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.

La pàtria dels mots

Deia en Gabriel Ferrater: “mots que romanen, mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.” La lletra desplega el sentit en la mesura que es confronta amb l’experiència del lector. Llegir és una forma de veure-hi, una forma de ser al món. En realitat, en llegir, escrivim. Els mots romanen, nosaltres no: el llibre se’ns ofereix de nou perquè el poguem entendre. No tornem mai al mateix llibre, per tant, perquè mudem la pell contínuament i no som mai la mateixa persona. Però a la vegada, si convenim que un llibre no és més que el reflex de nosaltres mateixos en un moment donat, tots els llibres són d’alguna manera, el mateix llibre. Nosaltres i els nostres mots: una pàtria. Una pàtria particular.

* El vers de Gabriel Ferrater està extret del seu poema ‘Josep Carner’, que podeu llegir aquí. La fotografia mostra una paradeta de vell a Viena.

Una estació de metro dedicada a Fabra

Mjg4OTU2OV82ODk1LTI=_101674_5593_2

pompeufabrabadalona.cat

“Com que Pompeu Fabra vivia a Badalona, molts el creien badaloní. Però no era aquest el motiu que ell tenia per a viure en un lloc tan apartat de la metròpolis, on havia d’anar gairebé cada dia. Durant els anys de la seva actuació com a professor, a l’Escola d’enginyers de Bilbao, havia tingut el domicili a Begoña, poble pintoresc de muntanya, on les seves filles podien esbargir-se. En tornar a Barcelona no li semblà bé d’encabir-les en un pis i, cercant un lloc adequat, amb aire i llum, li va plaure Badalona, on a més de llum i d’aire hi havia mar, i va instal·lar-s’hi. El mar ja li agradava abans de residir a Badalona, baldament fos un nedador mediocre. És a Badalona on començaà a agafar el gust a la natació. Romania hores i hores a l’aigua com en el propi element. Les seves filles compartien el gust per aquest esport i, de vegades, l’esglaiaven de tan temeràries.” Aquest fragment està extret d’un llibret que corria per casa els pares. És el volum 14 de la col·lecció de biografies populars editada als anys seixanta per l’editorial Alcides i, en aquest cas, està escrit per Domènec Guansé.

M’ha semblat oportú recuperar-lo aquesta setmana, que l’ajuntament de Badalona ha demanat formalment que l’última estació de la línia lila (L2) del metro dugui el nom del mestre Fabra i el de la ciutat que el va acollir durant prop de 30 anys i on hagués mort, molt probablement, si no hagués hagut d’enfilar l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes.

Sempre hi ha una història rera qualsevol nom. M’agrada pensar en aquesta, la de Fabra surant entre lletres, llegint en l’aigua del mediterrani, veí d’una ciutat amb tot l’aire i la llum. Badalona és avui una ciutat ben diferent: hi ha el mar, clar; però l’aire i la llum són avui un pèl menys llaminers. Això sí, encara recorda el seu ciutadà més important.

Espero que l’Autoritat del Transport Metropolità en prengui bona nota.