Més en aquest enllaç.
I en aquest altre link, els llibres llegits en la primera part del 2020. I finalment, el rànquing dels que més m’han agradat aquest any atípic.
Més en aquest enllaç.
I en aquest altre link, els llibres llegits en la primera part del 2020. I finalment, el rànquing dels que més m’han agradat aquest any atípic.
FICCIÓ (novetats)
En aquest enllaç podeu saber més dels llibres que he llegit des del gener d’aquest any fins a finals d’agost.
1. La noche fenomenal – Javier Pérez Andújar (Anagrama)
2. Les formes del verb anar – Jenny Erpenbeck (Angle)
3. Fugir era el més bell que teníem – Marta Marín Domaine (Club Editor)
4. Canto jo i la muntanya balla – Irene Solà (Anagrama)
5. Claus i Lucas – Agata Kristof (Amsterdam)
6. L’estrangera – Sergei Dovlatov (Labreu)
7. Màquines com som – Ian McEwan (Anagrama)
8. Lamento lo ocurrido – Richard Ford (Anagrama)
9. Visc, i visc i visc – Maggie O’Farrell (L’altra)
10. Sis nits d’agost – Jordi Lara (1984)
Llista completa de #llegits aquest any aquí:
A la foto, llibres d’Anagrama que m’han agradat molt(íssim), espigolats a les tantes de la llibreria de casa. Però seguint el fil d’alguns altres companys a les xarxes… faig el meu particular i personalíssim top-10:
Llista a Twitter amb periodistes culturals, editorials i llibreries.
Enllaços amb recomanacions Sant Jordi 2019.
1️⃣ Los Asquerosos – Santiago Lorenzo a Blackie Books. Desembre-gener. Les primeres pàgines són un tobogan fantàstic on et sembla que llegeixes una llengua nova. No pots deixar de llegir ni de riure, malgrat que el llibre es va desinflant un pelet, per reiteratiu i, al final, per pecar de previsible; és una novel·la molt i molt recomanable, una mena de robinson al cor de la España Vacía.
2️⃣ Canteu, esperits, canteu – Jeremyn Ward a Edicions del Periscopi. Gener. Una road movie polsosa, duríssima… a la perifèria del sistema, on els fantasmes de tantes marginacions es solapen en aquest mirall deformat (i així més real) del somni americà.
3️⃣ La dansa del rellotge – Anne Tyler a Edicions 62. Gener-febrer. Història humana en un fresc temporal en que es reivindica la sororitat comprensible Continue reading
Mendel el de los libros. Stefan Zweig – Traducció de Berta Vias Mahou. Publicat a Acantilado. Cuadernos del Acantilado, 33. Edició 2009, llibre publicat el 1929.
Una obra que no havia llegit de l’Stefan Zweig, una carta d’amor al món del llibre. Dels móns que s’acaben, de nou; dels móns que, en el fons, no moren del tot. Qui són els Jacob Mendel d’avui?
“Y tal vez también el hecho de que en Viena y en el extranjero hubiera una docena de personas que respetaban sus conocimientos y los necesitaban. En cada uno de esos toscos conglomerados formados por millones de seres que llamamos metópolis, ha siempre, diseminadas en unos pocos puntos, algunas pequeñas facetas que en una minúscula superficie reflejan uno y el mismo universo, invisible para la mayoría, precioso tan sólo Continue reading
Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.
Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.
“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)
De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).
“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading
“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”
Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.