De Sant Jordi a Sant Jordi, un #top10 molt personal

Posted on April 20, 2019 by oriolllado

Fugir era el més bell que teníem – Marta Marín-Domine (Club Editor).
La noche fenomenal – Javier Pérez Andújar (Anagrama)
La mesura dels nostres dies – Charlotte Delbo (Club Editor)
Entre ells dos – Richard Ford (l’Altra Editorial)
Aprendre a parlar amb les plantes – Marta Orriols (Ed. Periscopi)
Permagel – Eva Baltasar (Club Editor)
El tumor – Toni Soler (Anagrama)
El barri de la plata – Julià Guillamón (Avenç)
Los asquerosos – Santiago Lorenzo (Blackie Books)
La cançó de la plana i Capvespre, els dos primers de la trilogia de Holt – Kent Haruf (Ed. Periscopi)

El tinc a mig acabar, però ja apunta maneres: Sis dies d’agost – Jordi Lara (Edicions 1984)
Llegits aquest any (malgrat ser de 2017) i que m’han flipat: 4, 3, 2, 1 de Paul Auster (Ed. 62), Taxi de Carlos Zanón (Salamandra). Altres llibres llegits aquests darrers mesos, aquí.
Llegits també aquest any dos llibres d’assaig/testimoni, els d‘Oriol Junqueras i Raül Romeva.

Llista a Twitter amb periodistes culturals, editorials i llibreries.
Enllaços amb recomanacions Sant Jordi 2019.

Els primers quatre mesos de 2019, llibre a llibre

Posted on April 20, 2019 by oriolllado

De gener a abril:

1️⃣ Los Asquerosos – Santiago Lorenzo a Blackie Books. Desembre-gener. Les primeres pàgines són un tobogan fantàstic on et sembla que llegeixes una llengua nova. No pots deixar de llegir ni de riure, malgrat que el llibre es va desinflant un pelet, per reiteratiu i, al final, per pecar de previsible; és una novel·la molt i molt recomanable, una mena de robinson al cor de la España Vacía.

2️⃣ Canteu, esperits, canteu – Jeremyn Ward a Edicions del Periscopi. Gener. Una road movie polsosa, duríssima… a la perifèria del sistema, on els fantasmes de tantes marginacions es solapen en aquest mirall deformat (i així més real) del somni americà.

3️⃣ La dansa del rellotge – Anne Tyler a Edicions 62. Gener-febrer. Història humana en un fresc temporal en que es reivindica la sororitat comprensible Continue reading →

#llegits Zweig i (de nou) els móns que s’acaben

Posted on May 5, 2018 by oriolllado

Mendel el de los libros. Stefan Zweig – Traducció de Berta Vias Mahou. Publicat a Acantilado. Cuadernos del Acantilado, 33. Edició 2009, llibre publicat el 1929.

Una obra que no havia llegit de l’Stefan Zweig, una carta d’amor al món del llibre. Dels móns que s’acaben, de nou; dels móns que, en el fons, no moren del tot. Qui són els Jacob Mendel d’avui?

“Y tal vez también el hecho de que en Viena y en el extranjero hubiera una docena de personas que respetaban sus conocimientos y los necesitaban. En cada uno de esos toscos conglomerados formados por millones de seres que llamamos metópolis, ha siempre, diseminadas en unos pocos puntos, algunas pequeñas facetas que en una minúscula superficie reflejan uno y el mismo universo, invisible para la mayoría, precioso tan sólo Continue reading →

#llegits Les guerres d’avui… són com les d’ahir

Posted on April 23, 2018 by oriolllado

Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.

Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.

“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)

De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).

“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading →

Cuiner a la cerca de pàtria

Posted on January 24, 2014 by oriolllado

“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.

L’acceleració de la història

Posted on November 26, 2013 by oriolllado

Nits Fredes Ba Jin Hi ha una tristesa penetrant en les Nits Fredes que Ba Jin, fixa en forma de novel·la i que ara podem llegir gràcies a la traducció catalana d’Eulàlia Jardí per a El Cercle de Viena. L’avenç del front de la guerra xino-japonesa (1937-1945) sobre una ciutat de províncies hi esdevé l’aspra metàfora de la violenta dialèctica que el segle XX va descarregar en l’esquena dels seus contemporanis. Wang Wenxuan és aquí la víctima perfecta vinclada pel conflicte armat (el latent avenç de les tropes imperials), el xoc generacional (les relacions familiars en crua transició en la Xina de l’emergent comunisme) i pel canvi cultural que es comença a aventurar a la segona Continue reading →

Majúscula història minúscula

Posted on November 11, 2013 by oriolllado

August és una falsa novel·la històrica. A través d’una biografia lliure, bastida sobre un intercanvi epistolar servit amb una freda exquisidesa, John Williams s’aproxima al poder a través d’un dels seus referents més indiscutibles, el d’August, el creador de la Roma imperial. En realitat, el rigor i coneixement amb el qual l’escriptor detalla el pas de la República a l’imperi a través de diferents històries personals al voltant de l’emperador són secundaris. El cor de la novel·la són els múltiples miralls amb els quals l’escriptor assaja una reflexió molt humana sobre la política… al marge de la política. Així doncs, allò que ens acaba interessant d’August no són tant les lleis promulgades o de les conquestes Continue reading →

Una llibreria és una república

Posted on March 30, 2013 by oriolllado

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.

La creació constant

Posted on March 17, 2013 by oriolllado

“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”

Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)

La cal·ligrafia de la llum

Posted on June 19, 2012 by Oriol Lladó

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .