I Met Jesus in a Bar
(recull de no-nadales)

nyrainvincenzodepaloEl nadal és a estar a prop i lluny a la vegada, com explica sense paraules aquesta peça dels Beach Boys (circa 1969), The Nearest Faraway Place. El lloc més a prop dels llocs llunyans, una porta al misteri quotidià i que té forma d’escala de cargol en l’Aiguanaf (2007) de Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle: “avui saltarem des del trampolí d’una peixera”. Aiguanaf i gesamí. Les místiques domèstiques.

En aquest recull atípic de cançons que no són de nadal (però que podríen ser-ho) és el torn d’un himne petit, dedicat als que s’amaguen i callen. En un racó de la taula brillant i guarnida hi ha algú que canta per dins “as we hide ourselves in the last of the melting snow” (2009) amb el pop de manual dels The Leisure Society. Mentrestant, al costat, a un altre li brillen els ulls amb una Atención encandilada (2009), de Maderita: “La belleza del mundo es tan frecuente, tan desinteresada.” Avui podria ser el primer dia de la teva vida, eslògan i mantra. First Day of My Life (2005) dels Bright Eyes.

La festa nadalenca continua en el ball d’una parella que es parla a l’orella amb la seva llengua pròpia, però no intraduïble. Jesse Winchester (2009) descodificava les seves paraules d’amor: “Sham-a-ling-dong-ding means sweetheart, Sham-a-ling-dant-gong does too.” No importa el Continue reading

Un nen veu un tigre…

imatge_778“A l’ombra d’una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: no hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l’alè d’un tigre al vidre de la finestra de la mitja nit. Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d’expressar-se i les portes tancades.”

El Cercle de Viena reivindica amb la Nit del Caçador, de Davis Grubb, el llibre (inèdit fins ara, en català) que va donar lloc a la famosa pel·lícula dirigida per Charles Laughton amb Robert Mitchum com al malvat predicador (inoblidable aquest fotograma per els que encara no s’acaben de situar).

En les pàgines del llibre trobem l’atmòsfera d’ombres allargades i inquietants del film, però en el paper es projecten de forma diferent. La pel·lícula centra el focus en el predicador, que roba totes les escenes amb el verí del seu carisma. Al llibre, el predicador no ho té tan fàcil.

La Nit del Caçador, el llibre, és una faula sobre la infància i els seus silencis terribles, les pors que no es poden expressar amb paraules, el terror que esquerda la llar per sempre. El llibre tracta sobre la ‘presa’ (el nen, la innocència) i la manera com d’ell s’esqueixa l’adult confrontant-se al dubte, a l’ombra i a l’imprevist.

Tots hem vist l’ombra del Predicador quan érem petits.

La foto de la foto

8637420984_72b02b3be4_z

La foto del moment de fer la foto. Màgia i precisió, com cantaven els Nacha Pop. La família, la meva família, somriu amb la despreocupada i feliç expressió d’un dissabte de primavera a una ciutat bonica. Una cadena de petites i grans consecucions tècniques aconseguiran, del click de la càmera, al click de la seva pantalla, que l’efímer gest esdevingui una declaració de principis que quedarà com un tresor de bits, en forma de memòria compartida.

La Natalia, en Miquel i jo mateix, fa una setmana a l’Adonis Cafè, al carrer de Bailèn, 188.

D’arbres tan indiferents

“Els arbres de casa se’n van cap al bosc,
el bosc, buit tots aquests dies,
on cap ocell no podia posar-se
ni cap insecte amagar-se
ni el sol ocultar els peus en l’ombra,
el bosc, buit totes aquestes nits,
demà al matí serà ple d’arbres.”

De ‘The trees’, poema d’Adrienne Rich, traduït per Teresa Sàrries i publicat dins l’Antologia “Poesia anglesa i nordamericana contemporània”, d’Edicions 62.

Foto presa al terme d’Arbúcies, Parc Natural del Montseny.

Bonic pressagi. Ara ha fet un any. ;-)

Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.

Bones i males fotos



A vegades passa i sempre és bona senyal. Ho saben bé els fotògrafs, que a voltes les bones fotos s’amaguen rera les ‘males’ fotos. Cal sovint un fotograma accidental per convidar-nos a reveure allò que (ens semblava que) ja havíem vist.

La fotografia ‘accidental’ està presa des del balcó de casa, a Morera, una nit de Sant Anastasi, a Badalona. Bones Festes de Maig!

El riu d’asfalt

Un mural sobre un mural, sobre un mural, sobre un mural… infinites capes fan de la ciutat un gran geoglífic. L’artista urbà Joachim és autor d’un nou enigma. La seva darrera creació es pot veure a la finca en runes situada a la confluència del carrer de Santa Madrona i la riera de Canyadó, a Badalona (per cert, gràcies a l’Arcadi Poch per l’avís).

Mai passem pel mateix carrer dues vegades. L’enorme riu d’asfalt és un riu diferent cada vegada.

Les tres últimes Madrones

“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.

Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.

L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.

He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”

Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.