Despullada amb el seu amor/dolor


La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 

A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.

No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor.

> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

Com dos amics parlant de la vida…

Perseguint un vers m’he estimbat muntanya avall i he volat sense ser vist. Durant dos dies no em reconeixia davant del mirall i algun cop m’ha semblat trobar alguna cosa que s’assemblava a una resposta per oblidar, tot seguit, les paraules que la conformaven. Ja em va semblar bé. Un no llegeix un llibre de poemes per passar l’estona ni per explicar cap bona nova. Prou feina tens a estirar el fil del vers amb el just i cert temor.

*
Val la pena enfrontar-se a ‘Errors de càlcul’, el primer llibre de poemes del badaloní Jordi Pujol-Nadal, editat recentment per la inquieta editorial 66 R.P.M, amb seu a la vila de Gràcia.

Hi ha poemaris que et consolen, d’altres t’inquieten, alguns més, –aquests m’agraden, especialment–, són com un conversa que tot just comença, t’empenyen a aixecar el dit i a discutir-hi coses. De fet, en Jordi m’ha permès anar intervenint en el procés d’elaboració del llibre, i per mostra aquest enllaç amb una noteta meva amb data aproximada de, diria, 2008. Continuem el diàleg?

Errors de càlcul, dius? Creus realment que la vida és aquest gran edifici? I si hi ha un error, ¿és que hi ha uns plànols que contenen els càlculs previs, oi? I si és així, qui els té? I per a fer què? Jo sempre he pensat que no, que no hi ha pla previst, només homes i dones que posen noms a les coses, tot conjurant bellíssims pactes impossibles. Sempre tendeixo a escriure de les coses que m’agraden. És la meva manera de pactar?

Perseguint un vers sempre trobes un altre vers.

Gràcies, Jordi. Continuarem parlant de la vida…

  • Més informació del llibre, aquí. I de l’editorial que el publica aquí.
  • En aquest enllaç podeu accedir al vídeo que vaig enregistrar sobre la presentació a Barcelona.

Homenatge (i reivindicació) d’A Casa Portuguesa, a Gràcia.

Llegeixo aquest article; de Jaume V. Aroca a La Vanguardia d’avui. “A casa portuguesa, cerrada por precinto”.  Recupero, com un homenatge, i també una reivindicació, aquest apunt al blog, escrit el 17 de juliol de 2009:

“M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden; tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, prudentment dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.”

La llum d’un matí de desembre

M’agrada viure en una ciutat en què un pont entra al mar per no arribar enlloc i en què l’antic pantalà d’una companyia petrolera dóna nom a una col·lecció de poesia. M’agrada caminar cap a la llum d’un matí de desembre sense pensar en gaire res, i tornar refent els meus passos tot prenent de nou el fil de totes les preguntes davant la vista desordenada de les façanes i les teulades d’una Badalona que es nova i és vella, que és bonica i és lletja i que, com una cruel endevinalla, és esperança i desfeta a la vegada…

20 anys de la Roig: els presents segrestats

Recupero aquesta fotografia del 2007 com la meva contribució a l’homenatge blocaire a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort.

L’acompanya aquest oportú text de Carme Riera, publicat al número 1 (1995) de Lectora: revista de dones i textualitat “Roig va deixar en morir el projecte d’una novel·la en la qual un seguit de dones havien d’observar Barcelona des de l’Edat Mitjana fins avui. I a l’última part de ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, que es tanca amb el títol de ‘Finestres, balcons i galeries’ repassa les finestres de la ciutat de Barcelona –de la finestra gòtica, la finestra coronella, fins la ‘tribuna’ del segle XX– i en elles observa: un ull que mira a través d’un ull fet per mirar. Retina i infestra tenen el mateix angle de focalització. Des d’aquestes finestres altres dones miren la seva ciutat: “vaig començar a imaginar-me” –escriu Montserrat Roig– “totes aquelles mirades de dones, la percepció visual de les quals a penes si ens ha deixat algun rastre. D’alguna manera, les ciutats prenen part de la seva història, de la seva memòria”.

La dona immòbil de la foto ens interpel·la, tot incomodant-nos una mica; la seva mirada indesxifrable és, potser, la de tants altres presents segrestats. Avui, encara.

La gent, la terra i el mar: adéu a ETA

“És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.”

Fragment d’El País Basc, de Raimon. Oportú, un cop més, arran del Cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, anunciat ahir dijous, 20 d’octubre.

Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit.

A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d’un tret al clatell el 21 de setembre de l’any 2000; uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l’atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l’arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.

I ara, temps per la política. Per fi.

Sempre hi ha un home dibuixat

Sempre hi ha un home dibuixat. El trobarem a la cantonada més amagada i si hi parem esment, cosa que no passa sovint, ens agradarà pensar que en el seu cas el traç substitueix l’ànima, i que la seva feina és, senzillament, ser allà fent allò que nosaltres convinguem. La ciutat és plena d’esclaus invisibles. Aquest el vaig trobar al carrer Comtal, al cor de la Barcelona Gòtica. Anava fent –el què, importa poc– mentre, pocs metres, centenars de persones omplien i buidaven botigues en el bell i fatu stop-motion que és una ciutat un dissabte a la tarda.

“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.