Periodistes amb compromís

Avui Media.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat l’Anuari sobre silencis mediàtics del 2011, amb quinze temes que han passat desapercebuts pels mitjans (notícia a Vilaweb). La presentació ha coincidit amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Recupero l’entrevista que vaig realitzar fa uns mesos als dos autors de l’anuari, en Roger Palà i en Sergi Picazo. En Roger, a la presentació, apuntava que “‘En Joan Fuster deia que la política, o la fas o te la fan. Doncs el mateix amb el periodisme: o el fas o te’l fan’”.

Aquí podeu accedir a l’entrevista publicada al web d’Òmnium i en aquest altre enllaç a l’entrevista completa, realitzada a través de Twitter.

Avui que em sento optimista

Malgrat tot, malgrat tots, la ciutat va fent, conspirant d’esma, perquè sí, sense saber ben bé per a que o per a qui. Cal saber llegir les senyals, xiuxiueja un senyor de veu greu i cabell blanc. Però cada cartell que s’arrenca mostra una metàfora nova. Cada cartell que penges de nou convida a una teoria diferent. Sobreposició. Mans que sumen, escric; avui que em sento optimsita.

* Foto de dos cartells estripats, un de les JERC i l’altre de BDN Running. Està feta amb un iphone i tractada amb el programa Instagram i capturada avui mateix a l’avinguda de President Companys, a Badalona.

La fórmula Bankrobber fa 10 anys

Era la primavera de l’any 2005. En Marçal Lladó compaginava aleshores la feina a La Malla com a periodista especialitzat en medi ambient amb la direcció compartida d’un petit segell de música. Bankrobber, es deia. Amb en Marçal no som família (que sapiguem, almenys) però erem col·legues i tractavem sovint. Amb la feina ens posavem d’acord ràpidament. Quedava prou estona per parlar de música i per intercanviar recomanacions. “Escolta això, és el Viva! de Sanjosex i l’Esgarrapada de Mazoni… t’agradaran”. Acabaven de sortir, de fet. Els editava Bankrobber.

Ahir a la sala Apolo de Barcelona, la discogràfica, ja beneïda com un dels actors protagonistes del bon moment de la música del país, celebrava els 10 anys de vida. Dalt de l’escenari, la fórmula es mostrava en perfecte estat de salut. A la discogràfica, per cert, són militants del ‘com si’, com si fossim un país com els altres, s’entén. En la veu dels músics de l’escuderia, tres llengües convivint amb normalitat i ganes de sorpresa, ambició i risc; al capdavall, una colla d’intèrprets compromesos tot celebrant plegats la més vella/bella idea: la música com a viatge imprevisible.

Tants paisatges per descobrir encara. Felicitats, Bankrobber!

* * *

A continuació, alguns vídeos d’artistes i activitats de la discogràfica que he anat enregistrant i publicant al meu canal de Youtube al llarg d’aquest temps:

  • Mientras duermes tranquilo d’Espaldamaceta. 20.3.11. Sargantana.
  • Busca i captura d’El Petit de Cal Eril. 16.1.11. Sargantana.
  • Temps i rellotge Sanjosex dins El Retaule. 12.9.10. Altaveu. Sant Boi de Llobregat.
  • Perduts en la boira Mazoni. 23.3.2010. Sargantana.
  • … i les figues d’El Petit de Cal Eril. 9.7.2009. Presentació de Les Sargantanes al sol, editat per Bankrobber.
  • Oda a Francesc Pujols amb Roger Mas i Eduard Canimas, dins el cicle Concerts de sobretaula, organitzats per Bankrobber. 21.1.2009. Apolo.
  • Al mar… amb Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Dins el cicle Concert de sobretaula. 7.1.2009. Apolo.
  • Música de ball? Espectacle sobre la Sardana coordinat per Guillamino. Al vídeo, tema interpretat per la Cobla Bisbal Jove i Linn Youki Project el 21 de setembre de 2007, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dins les Festes de la Mercè.
  • Se’m moren les plantes amb Mazoni a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat. 8.7.2007.

La llum d’un matí de desembre

M’agrada viure en una ciutat en què un pont entra al mar per no arribar enlloc i en què l’antic pantalà d’una companyia petrolera dóna nom a una col·lecció de poesia. M’agrada caminar cap a la llum d’un matí de desembre sense pensar en gaire res, i tornar refent els meus passos tot prenent de nou el fil de totes les preguntes davant la vista desordenada de les façanes i les teulades d’una Badalona que es nova i és vella, que és bonica i és lletja i que, com una cruel endevinalla, és esperança i desfeta a la vegada…

La gent, la terra i el mar: adéu a ETA

“És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.”

Fragment d’El País Basc, de Raimon. Oportú, un cop més, arran del Cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, anunciat ahir dijous, 20 d’octubre.

Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit.

A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d’un tret al clatell el 21 de setembre de l’any 2000; uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l’atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l’arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.

I ara, temps per la política. Per fi.

Sempre hi ha un home dibuixat

Sempre hi ha un home dibuixat. El trobarem a la cantonada més amagada i si hi parem esment, cosa que no passa sovint, ens agradarà pensar que en el seu cas el traç substitueix l’ànima, i que la seva feina és, senzillament, ser allà fent allò que nosaltres convinguem. La ciutat és plena d’esclaus invisibles. Aquest el vaig trobar al carrer Comtal, al cor de la Barcelona Gòtica. Anava fent –el què, importa poc– mentre, pocs metres, centenars de persones omplien i buidaven botigues en el bell i fatu stop-motion que és una ciutat un dissabte a la tarda.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

Les trinxeres de la identitat

“Miro trente anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un asaig general del present”. En Jordi Puntí ha confegit una obra imprescindible a partir dels diferents articles que al llarg de 2007 va publicar a la revista l’Avenç. Amb el títol de ‘Els castellans’, l’escriptor ens convida a una mena de memòries d’infantesa i presadolescència, “aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció)”. Al Manlleu a cavall dels setanta i els vuitanta, Puntí ens presenta una colla de marrecs (auto)dividits identitàriament, els catalans, els castellans.

Un plantejament que a alguns els pot semblar que s’aproxima provocadorament a la (sempre discutible) línia del què és políticament incorrecte. En realitat, Puntí combina admirablement una gran intel·ligència narrativa amb una sòlida responsabilitat cívica. L’escriptor ens presenta la guerra infantil entre ‘catalans’ i ‘castellans’ com a punt de partida i no pas pas com a punt d’arribada. Aquí hi ha dialèctica, no fatalisme. El llibre tracta, sobretot, de com ens anem fent a partir de la diferència; de com el procés d’observar i contrastar acaba esdevenint una construcció que sempre es fa a moltes mans. L’estrany ens contamina, però en fer-ho ens enriqueix (fent-nos més complexes i valents), i també passa a l’inrevés, clar. Les ‘trinxeres’ de la identitat són dinàmiques per definició ahir, avui i demà. El creixement personal (i nacional!) es fa transitant per aquestes línies canviants que es dibuixen en una terra, la nostra, formada per inacabables capes d’història.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.