Les portes d’una ciutat


En realitat, les portes d’una ciutat ens menen a ciutats diferents. M’agrada conèixer prou un lloc per saber on –i com– ens mena cada via d’entrada. Un luxe, quan tens el temps –i les ganes– per escollir el camí més lent i menys pràctic però que és, en canvi, el més bonic. Girona és tota una altra ciutat, silenciosa, tardoral i amable, quan hi arribes, un matí d’hivern, per la carretera de Campdorà fins al carrer de Pedret. El Ter, aquests dies, ofereix una vista espectacular.

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .

Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.

Bones i males fotos



A vegades passa i sempre és bona senyal. Ho saben bé els fotògrafs, que a voltes les bones fotos s’amaguen rera les ‘males’ fotos. Cal sovint un fotograma accidental per convidar-nos a reveure allò que (ens semblava que) ja havíem vist.

La fotografia ‘accidental’ està presa des del balcó de casa, a Morera, una nit de Sant Anastasi, a Badalona. Bones Festes de Maig!

Tocat amb barret

Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.

Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.

“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”

La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.

+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.