“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

L’enigma en l’acampada

La Deesa, també coneguda com l’Enigma, és obra de Josep Clarà. En la imatge, es mira els manifestants de l’acampada dels indignats a Barcelona. M’agrada imaginar-me-la, sospirant entre consignes. Recupero un apunt publicat el dissabte passat:

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats?

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

Els genis, molt més que un bar

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.

+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

“Ens agrada Badalona”

“Ens agrada Badalona” perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l’abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se –diuen– a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D’altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d’anys d’història.

I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d’un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.

D’acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l’ombra en el temps. Però “Ens agrada Badalona”, una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d’explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències.

  • Dijous es presenta el manifest “Ens agrada Badalona”. Ja l’has llegit? I de passada, ja t’has adherit a “Badalona som tots i totes”?
  • Una comunitat que coopera

    foto-tasques-connectades-copyRoger Melcior i Pimpampum.net, l’empresa d’Anna Fuster i Daniel Julià, van posar en marxa Rodalia.info el passat mes de març. Des d’aleshores, s’han fet un fart de sortir a mitjans i, fins i tot, de participar en congressos. La seva pensada és una plataforma web que permet als passatgers dels trens metropolitans que disposen de mòbils amb connexió informar, via Twitter, de qualsevol incidència a la resta d’usuaris de la mateixa línia. Per cert, que aquesta entrevista també es va fer utilitzant Twitter (hi podeu accedir a twitter.com/tasquesomnium/favorites). L’article, tal i com l’ha publicat la revista d’Òmnium, el podeu llegir aquí.

    Forges, quatre paraules

    En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.