El 2014 al meu Twitter

Els més de 5.000 tuits aquest any han generat, segons el servei d’analítiques de Twitter, 260.545 reaccions d’engagement (RT, FAV, reply, click, compartir via mail, follow) i junts han sumat 6.773.511 impressions (visualitzacions potencials). Les piulades han propiciat 64.838 links als articles o continguts enllaçats. Aquí podeu veure el full de càlcul amb les piulades. Segons el servei d’analítiques de Hootsuite, aquest 2014, he sumat 1.653 follows, a un ritme de 5 diaris.

El procés ho peta, gens sorprenentment, i també la inclusió de fotos en la piulada.

A continuació podeu veure les 10 piulades amb més impacte. Continue reading

Remor de tecles

http://www.instagram.com/oriolllado


+ instagram.com/oriolllado

El Times de Londres ha fet públic un excèntric experiment, segurament més dissenyat a obtenir notorietat a la secció de notícies curioses que no pas als seus resultats concrets. Signe dels volàtils temps dels RT i ‘likes’.

Segons informava fa uns dies la Ràdio Pública Nordamericana en un dels seus blogs especialitzats en periodisme la direcció del diari de Murdoch ha instal·lat uns bafles a la redacció que quan s’apropa l’hora de tancament emeten el peculiar clac, clac, clac de les tecles de les velles màquines d’escriure. Remor de tecles per motivar periodistes.

Primera paradoxa. La idea és que el percuteig de les tecles, que anirà en crescendo a mesura que vagi passant el temps, convidi als periodistes a escriure més ràpid. El so vol evocar un suggerent ambient de treball (a la Mad Men), però segurament pot no ser més un molest soroll més en una professió cada vegada més precaritzada.  En el millor dels casos, la Continue reading

Complint!

POP POP POPHa estat notícia el tractament àgil, informat i compromès (hat trick de luxe!) dels mitjans de la corporació catalana de televisió amb l’Incendi que afecta l’Empordà i que va començar a cremar entre Camallera i Vilopriu, el passat dilluns. No ha estat notícia en forma de titular o sumari radiofònic, sinó que ha estat notícia en les petites pantalles dels nostres smartphones i també en converses a casa amb la família o els amics.

Connexions amb directe, anàlisis tècniques, entrevistes i un bon treball infogràfic… El canal de notícies 324 i la ràdio pública van connectar amb rigor i professionalitat Continue reading

Periodistes amb compromís

Avui Media.cat, projecte del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha presentat l’Anuari sobre silencis mediàtics del 2011, amb quinze temes que han passat desapercebuts pels mitjans (notícia a Vilaweb). La presentació ha coincidit amb el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Recupero l’entrevista que vaig realitzar fa uns mesos als dos autors de l’anuari, en Roger Palà i en Sergi Picazo. En Roger, a la presentació, apuntava que “‘En Joan Fuster deia que la política, o la fas o te la fan. Doncs el mateix amb el periodisme: o el fas o te’l fan’”.

Aquí podeu accedir a l’entrevista publicada al web d’Òmnium i en aquest altre enllaç a l’entrevista completa, realitzada a través de Twitter.

Periodistes que fan llistes

(…) En tots els casos, són periodistes que responen bé a les habilitats que requerim a un periodista, avui; i que Steve Buttry resumeix a la perfecció en aquest apunt –confegit per Álvaro Martínez. Ells, i tants d’altres, són periodistes actuals que han entès que avui per fer bé la nostra feina ens hem de reinventar nosaltres (i això implica com i què escrivim).

El problema és que molts d’aquests serveis d’alt valor afegit i que relacionem amb el filtratge, la prescripció o, fins i tot, les exclusives, encara no tenen un model de negoci darrera que els faci sostenibles per ells mateixos.

Podeu continuar llegint l’article, publicat el 4 de gener a Media.cat, aquí.

Va, sí, fes-ho!

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.