Els (meus) millors discos de l’any 2018

photo_2019-01-09_15-02-00

Discos publicats el 2018 i que he escoltat força i que m’han agradat suficentment com per figurar en aquesta llista. Agafo prestat del Fernando Navarro aquesta reflexió sobre el caràcter sempre ‘provisional’ de qualsevol llista.

  1. Look now – Elvis Costello
  2. Warm – Jeff Tweedy
  3. Record – Tracey Thorn
  4. In the blue light – Paul Simon
  5. Uniform Distortion – Jim James
  6. An american treasure – Tom Petty
  7. True meanings – Paul Weller
  8. American Utopia – David Byrne
  9. Broken politics – Neneh Cherry
  10. Dirty computer – Janelle Monae
  11. Versatile – Van Morrison
  12. Blanc – Ferran Palau
  13. El mal querer – Rosalía
  14. The horizon just laughed- Damien Jurado
  15. Ventriloquism – Meshell Ndegeocello
  16. God’s favourite costumer – Father John Misty
  17. Cloud symbols – Graham Parker
  18. 13 rivers – Richard Thompson
  19. Lamp it prose – Dirty Projectors
  20. Vanished Gardens – Lucinda Williams + Charles Lloyd and The Continue reading

(Els meus) discos del 2017

Screen Shot 2017-12-30 at 19.14.59No sé si són els millors discos de l’any; són, en tot cas, discos d’aquest 2017 que acaba que he escoltat entre molt i moltíssim…

  1. Waiting on a song –  Dan Auerbach (de quan els discos es pensaven en 45rpm)
  2. Beast Epic – Iron & Wine (folk per a postes de sol)
  3. Colors – Beck (en Beck viatja als seus primers discos)
  4. Damn. – Kendrick Lamar (crònica d’actualitat a ritme de hip hop)
  5. New Lore – Sean Rowe (música per buscar tresors)
  6. Sleep Well Beast – The National (rock en blanc i negre)
  7. The Nashville Sound – Jason Isbell (country panoràmic)
  8. Escuela de Capataces – Miqui Puig (pop per saber fer-se gran)
  9. Dark matter – Randy Newman (crònica d’actualitat)
  10. Tribute to to – Jim James (música per escoltar amb el volum baixet)
  11. Transilvania – Josele Santiago (música d’hivern)
  12. Thrum – Joe Henry (música en vers)
  13. Painted Ruins – Grizzly Bear (música en paisatges)
  14. Heartworms – The Shins (pop lisèrgic)
  15. 50 song memoir – The magnetic field (diari personal)
  16. The order of time – Valerie June (soul d’avui)
  17. Freedom highway – Rhiannon Giddens (soul d’avui)
  18. Bobby Fuller Died For your Sins – Chuck Prophet (rock com hauria de sonar el rock)
  19. London Southern – Jim Lauderdale (música per portar trajo i camperes)
  20. The Lonely, the Lonsome & The Gone –  Lee Ann Womack (country de femme fatale)
  21. Crooked Calypso – Dan Heaton & Jaqui Abbot (pop cínic)
  22. Lindsey Buckingham & Christine McVie - Lindsey Buckingham & Christine McVie (Fleetwood Mac)
  23. Roll with the punches – Van Morrison (sons sense edat)
  24. A kind revolution – Paul Weller (disc amb un gran títol)
  25. Automatic for the people (reedició 25 aniversari ) – R.E.M (música clàssica)

Altres discos:
Prisioner – Ryan Adams | Leadbelly, baby – Dan Zanes | Not dark yet – Allison Moorer i Shelby Lynne | Dragonfly – Kasey Chambers | Americana – Ray Davies | Life is fine – Paul Kelly | Poor David’s Almanack – David Rawlings | Country Hustle – Jeb Loy Nichols | So you wanna be an outlaw – Steve Earle | Together at last – Jeff Tweedy

Accediu aquí a una relació amb altres seleccions del millor del 2017 segons diferents mitjans d’aquí i d’arreu.

Altres anys:

Discos de l’any, selecció provisional (#bestof2014)

bestof2014

  1. Black Messiah – D’Angelo (soul majúscul)
  2. If roses don’t kill us – Christopher Denny (gospel fora borda)
  3. Morning Phase – Beck (pop perfeccionista)
  4. Everyday Robots – Damon Albarn (pop de càmara amb màquines)
  5. Comet, come to me – Meshell Ndegéocello (soul majúscul)
  6. Strong Feelings – Doug Paisley (pop perfeccionista)
  7. Terms of my surrender – John Hiatt (blues d’autor)
  8. Lazaretto – Jack White (rock mainstream benentès)
  9. Down where the spirit meets the bone – Lucinda  Williams (blues d’autor)
  10. The Voyager – Jenny Lewis (rock mainstream benentès)
  11. Festival – Sanjosex (rock feliç)
  12. The Man upstairs – Robyn Hitchcock (folk lletraferit)
  13. Brothers and sisters of the eternal son – Damien Jurado (pop elèctric)
  14. Moustique – Geraint Waitkins (pop de cabells blancs)
  15. Storytone – Neil Young (pop de càmera amb molts violins)
  16. Popular Demons – Leonard Cohen (pop de cabells blancs)
  17. Night Surfer – Chuck Prophet (rock feliç)
  18. Brill Bruisers – The New Pornographers (pop de tota la vida)
  19. Benji – Sun kill moon (pop perfeccionista)
  20. Shattered – Reigning Sound (rock a l’americana)
  21. The River and the Threat – Rosanne Cash (folk lletraferit)
  22. World peace is not of our busniess – Morrissey (rock en singular)
  23. Natalie Merchant – Natalie Merchant (folk lletraferit)
  24. The invisible Hour – Joe Henry (pop de càmara)
  25. My favorite faded fantasy – Damien Rice (pop perfeccionista)
  26. Somewhere under wonderland – Countring Crows (rock a l’americana)
  27. St. Vincent – St. Vincent (pop perfeccionista)
  28. Blank Project – Neneh Cherry (pop de càmara amb màquines)
  29. What have we become – Paul Heaton i Jacqui Abbott (country a l’anglesa)
  30. MENCIÓ ESPECIAL, al disc més escoltat a casa aquest any: Tauró a la Vista, d’Oriol Canals, editat també aquest any i que hem ballat i cantat infinitament, com infinita és la pena per la mort recent de l’insustituïble artista.

Als nostres veïns

Foto: Katharine Jaruzelski“Als nostres veïns: quina tardor tan bonica! Tot brilla i l’or es disposa damunt una llum suau. L’aigua ens envolta, aquí on en Lou i jo ens hem establert aquests darrers anys. Som gent de ciutat, però aquesta ha estat la nostra llar espiritual. La setmana passada vaig prometre al Lou de treure’l de l’hospital i portar-lo a casa, a Springs. I així ho vam fer. En Lou era un mestre del Tai Txi i va passar els seus darrers dies en aquest paisatge feliç, meravellat per la bellesa i el poder de la natura, també per la seva suavitat. Va morir un diumenge al matí, mentre mirava els arbres i amb les mans dibuixava figures en l’aire, era la famosa posició 21 del TaiTxi. En Lou era un príncep i un lluitador i sé que les seves cançons sobre el dolor i la bellesa al món ompliran encara a molta gent, amb la increïble joia amb la que estava compromés amb la vida. Llarga vida a la bellesa que ens toca, atravessa… i es manté en tots nosaltres.”

Aquesta tardor moria Lou Reed (1942-2013). Laurie Anderson, la seva dona, deixava passar uns dies i es ‘limitava’ a fer aquest obituari en forma d’agraïment als seus nous/vells veïns. Un text breu, ple d’amor i saviesa. Il·lustro aquest breu apunt amb una traducció lliure de l’article publicat a l’East Hampton, amb una fotografia del terra de l’estudi de Jason Pollock, un altre autor lliure, que també va establir-se a la zona.

Foto: Katharine Jaruzelski.

20 discos del 2012

1. One day I’m going to soar de Dexys
2. Pour une âme souveraine de Meshell Ndegeocello
3. Maraqopa de Damien Jurado
4. Tempest de Bob Dylan
5. Si alguna vez de Cristina Lliso
6. The bravest man in the universe de Bobby Womack
7. Chanel Orange de Frank Ocean
8. Be Good de Gregory Porter
9. The Carpenter d’Avett Brothers
10. Swing Lo Magellan de Dirty Projectors
11. Standing at the sky’s edge de Richard Hawley
12. El Camino de The Black Keys
13. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi
14. An awesome wave d’alt-J
15. Murtra d’Isaac Ulam
16. There’s no leaving now de The Tallest Man on Earth
17. I like to keep myself in pain de Kelly Hogan
18. The sparrow de Lawrence Arabia
19. Home again de Michael Kiwanuka
20. Nomad Series -special edition de Cowboy Junkies

+ Els vint discos a Spotify.
+ Selecció més àmplia (en construcció) de novetats 2012.

Més enllà del pentagrama

Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.

A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?

Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.

L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.

No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)

Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.

Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).

El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?

* Apunt també publicat a Vinil Connection

… An age of indiference

Billy Bragg sap dir molt amb molt poc. “Polemical tunes in an age of indiference”. Aquest és el petit text que es pot llegir en la portada del seu nou disc, Fight Songs, a decade of downloads. Bragg llença el seu puny a la càmera mentre fita la seva mirada en nosaltres per dir-nos, sense que calgui dir res, que encara hi ha camí. “I keep faith”, cantava, convertit en el nostre ‘crooner’ amb programa, en el tema que obria el seu Mr. Love & Justice, el seu reivindicable disc de 2008. No hi ha moltes recopil·lacions oportunes (sí que n’hi ha, i massa, d’oportunistes) per això em sembla que paga la pena fixar-nos en aquesta, que endreça amb naturalitat el cançoner més urgent de l’anglès, temes solts i que en molts casos només es van poder ‘descarregar’ del seu web.

Never buy the sun, Last flight to Abu Dhabi, Bush War Blues… Un altre cantant convertit en analista polític? No. Bragg no canta sobre els polítics. Canta sobre les persones. Ningú com ell pot convertir una diatriba en una cançó d’amor, i una cançó d’amor en una invitació a la revolució.

+ Aquí el podeu escoltar a Spotify.
+ Apunt publicat al blog de Vinil Connection.

Els (meus) 30 discos del 2011

  1. Paul Simon – So beautiful or so what
  2. Lucinda Williams – Blessed
  3. PJ. Harvey – Let England Shake
  4. The Low Anthem – Smart Flesh
  5. Gillian Welch – The harrow and the harvest
  6. Ryan Driver – Who’s breathing
  7. Meshell Ndegeocello – Weather
  8. Antonia Font – Lamparetes
  9. The Decemberists – The King is dead
  10. The Black Keys – El camino
  11. R.E.M – Collapse into now
  12. Xavier Baró – La màgica olivera
  13. Dawes – Nothing is wrong
  14. Middle Brother – Middle Brother
  15. Tom Russell – Mesabi
  16. Senior i el cor brutal – Gran
  17. Tinariwen – Tassili
  18. Pajaro Sunrise – Old goodbyes
  19. The Leisure Society – Into the murky water
  20. Nick Lowe – That old magic
  21. Joe Henry – Reverie
  22. Tom Waits – Bad to me
  23. Bon Iver – Bon Iver
  24. Wilco – The Whole Love
  25. James Blake – James Blake
  26. Vinicius Cantuaria & Bill Frisell – Lagrimas mexicanas
  27. Ryan Adams – Ashes & Fire
  28. Laura Veirs – Tumble Vee
  29. Bill Callahan – Apocallypse
  30. Manel – 10 milles per veure una bona armadura

* Recull a Spotify.

Artista en busca de públic

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp: shortcode must include track or album id]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.

La fórmula Bankrobber fa 10 anys

Era la primavera de l’any 2005. En Marçal Lladó compaginava aleshores la feina a La Malla com a periodista especialitzat en medi ambient amb la direcció compartida d’un petit segell de música. Bankrobber, es deia. Amb en Marçal no som família (que sapiguem, almenys) però erem col·legues i tractavem sovint. Amb la feina ens posavem d’acord ràpidament. Quedava prou estona per parlar de música i per intercanviar recomanacions. “Escolta això, és el Viva! de Sanjosex i l’Esgarrapada de Mazoni… t’agradaran”. Acabaven de sortir, de fet. Els editava Bankrobber.

Ahir a la sala Apolo de Barcelona, la discogràfica, ja beneïda com un dels actors protagonistes del bon moment de la música del país, celebrava els 10 anys de vida. Dalt de l’escenari, la fórmula es mostrava en perfecte estat de salut. A la discogràfica, per cert, són militants del ‘com si’, com si fossim un país com els altres, s’entén. En la veu dels músics de l’escuderia, tres llengües convivint amb normalitat i ganes de sorpresa, ambició i risc; al capdavall, una colla d’intèrprets compromesos tot celebrant plegats la més vella/bella idea: la música com a viatge imprevisible.

Tants paisatges per descobrir encara. Felicitats, Bankrobber!

* * *

A continuació, alguns vídeos d’artistes i activitats de la discogràfica que he anat enregistrant i publicant al meu canal de Youtube al llarg d’aquest temps:

  • Mientras duermes tranquilo d’Espaldamaceta. 20.3.11. Sargantana.
  • Busca i captura d’El Petit de Cal Eril. 16.1.11. Sargantana.
  • Temps i rellotge Sanjosex dins El Retaule. 12.9.10. Altaveu. Sant Boi de Llobregat.
  • Perduts en la boira Mazoni. 23.3.2010. Sargantana.
  • … i les figues d’El Petit de Cal Eril. 9.7.2009. Presentació de Les Sargantanes al sol, editat per Bankrobber.
  • Oda a Francesc Pujols amb Roger Mas i Eduard Canimas, dins el cicle Concerts de sobretaula, organitzats per Bankrobber. 21.1.2009. Apolo.
  • Al mar… amb Guillem Gisbert (Manel) i Pere Agramunt (La Brigada). Dins el cicle Concert de sobretaula. 7.1.2009. Apolo.
  • Música de ball? Espectacle sobre la Sardana coordinat per Guillamino. Al vídeo, tema interpretat per la Cobla Bisbal Jove i Linn Youki Project el 21 de setembre de 2007, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, dins les Festes de la Mercè.
  • Se’m moren les plantes amb Mazoni a l’Altaveu de Sant Boi de Llobregat. 8.7.2007.