Als nostres veïns

Foto: Katharine Jaruzelski“Als nostres veïns: quina tardor tan bonica! Tot brilla i l’or es disposa damunt una llum suau. L’aigua ens envolta, aquí on en Lou i jo ens hem establert aquests darrers anys. Som gent de ciutat, però aquesta ha estat la nostra llar espiritual. La setmana passada vaig prometre al Lou de treure’l de l’hospital i portar-lo a casa, a Springs. I així ho vam fer. En Lou era un mestre del Tai Txi i va passar els seus darrers dies en aquest paisatge feliç, meravellat per la bellesa i el poder de la natura, també per la seva suavitat. Va morir un diumenge al matí, mentre mirava els arbres i amb les mans dibuixava figures en l’aire, era la famosa posició 21 del TaiTxi. En Lou era un príncep i un lluitador i sé que les seves cançons sobre el dolor i la bellesa al món ompliran encara a molta gent, amb la increïble joia amb la que estava compromés amb la vida. Llarga vida a la bellesa que ens toca, atravessa… i es manté en tots nosaltres.”

Aquesta tardor moria Lou Reed (1942-2013). Laurie Anderson, la seva dona, deixava passar uns dies i es ‘limitava’ a fer aquest obituari en forma d’agraïment als seus nous/vells veïns. Un text breu, ple d’amor i saviesa. Il·lustro aquest breu apunt amb una traducció lliure de l’article publicat a l’East Hampton, amb una fotografia del terra de l’estudi de Jason Pollock, un altre autor lliure, que també va establir-se a la zona.

Foto: Katharine Jaruzelski.

Algunes coses d’L.A que potser et passarien per alt

Captura de pantalla 2013-08-14 a les 12.40.33 AM‘You can travel for miles and never leave LA’ | Michelle Shocked a Come a long way.

Aplego unes breus notes per a Albert Lloreta, veí de Los Angeles per unes setmanes i que substitueixen un cafè que no vam tenir temps de fer a finals de juliol. Aquests apunts, presos en bona part d’un apunt previ meu, inclosos en el blog Són 5 mesos i publicat l’any 2005, busquen complementar, d’una manera molt personal, el paquet estàndard de visita (Hollywood, Beverly Hills, Sunset Boulevard, estudis, etc) a la gran metropoli californiana.

  1. The Getty, impressionant centre cultural dissenyat per Richard Meier, amb especial atenció a la fotografia i a l’art més inquiet. Es mostra com una joia de blanc lluminós en un dels turons de L.A. i té un apabullant accés amb ‘metro’ privat. Per passar una llarga tarda.
  2. El Japanese American National Museum permet endinsar-se en la complicada relació de Japó i els EUA, amb una parada corprenedora als traumàtics camps de concentració de Califòrnia durant la II Guerra Mundial. Val la pena preguntar a l’amable ‘staff’ per els excel·lents locals de sushi de la zona.
  3. El Paley Center for Media és un bon antídot als excessos de Rodeo Drive i Beverly Hills, que té a tocar. És un museu de la comunicació: screening rooms, lost programs, biblioteca i botiga, exposicions temporals. Imprescindible per a periodistes.
  4. El Los Angeles County Museum of Art és un dels museus més grans de la costa oest i queda lluny dels circuïts turístics. Com molts establiments americans compta amb programació paral·lela de música i cinema. Val la pena donar-hi un cop d’ull.
  5. La Catedral de Nuestra Señora de los Ángeles de Rafael Moneo, està molt a prop del Walt Disney Auditorium i és un contrapunt interessant a l’obra de Frank Gehry a la ciutat. Com fer una catedral en ple segle XXI?
  6. El Grand Central Market: tota la diversitat de la ciutat en un mercat d’alimentació viu i ple de color, i que, amb tot, compleix uns quants tòpics.
  7. Relativament a prop del turístic El Pueblo, resta com una relíquia d’un altre temps la Union Station una de les estacions de tren més boniques del món.
  8. La tomba de Marilyn Monroe és l’excusa perfecta per visitar el Westwood Village Memorial Park Cementery és d’obligada visita. Però hi ha molt més. El mapa del tresor d’un passeig de les estrelles diferent; el podeu veure aquí.
  9. Amoeba. La World Largest Indepedent Record Store. I no cal dir res més.
  10. Venice Beach paga una tarda. La platja i els gimnassos a l’aire lliure seguint la línia de costa són divertits i no decepcionen; és la Califòrnia més hedonista i excèntrica, convenientment empaquetada en oferta turística globalitzada. Però hi ha més. Val la pena passejar pels canals i descobrir la boja arquitectura que contenen i les petges de les diferents escenes artístiques que hi han fet niu.

Tocat amb barret

Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.

Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.

“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”

La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.

+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.

Més enllà del pentagrama

Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.

A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?

Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.

L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.

No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)

Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.

Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).

El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?

* Apunt també publicat a Vinil Connection

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

A totes les Betty Draper

Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie Mad Men agafa el tren per anar a la seu d’Sterling Cooper al Manhattan situat a cavall dels 50 i els 60? La resposta podria estar a “Diario de una ama de casa desquiciada” (Diary of a Mad Housewife), sinó fos perquè aquesta novel·la de Sue Kaufman es va publicar l’any 1967, 40 anys abans que es comencés a rodar la prestigiosa producció de l’AMC. Em consta que aquest llibre, traduït i perfectament editat ara per Los libros del Asteroide, és una de les inspiracions de la sèrie nordamericana que, per cert, ha assegurat almenys dues temporades més (buf!). La benestant –i tan insatisfeta, i tan avorrida, i tan intel·ligent, i tan perduda– mestressa protagonista, Tina Balser, és com un assaig de Madame Bovary a l’americana. L’escriptora situa el personatge davant del mirall d’una cultura en transició: un peu als esforçats valors de la postguerra i l’altre en l’efervescent naixement del consumisme que, d’alguna manera, ens ha arribat fins avui mateix. Kaufman ens ofereix una novel·la aspra i molt incòmoda, que se serveix d’un fabulós detallisme (estratègia hiperrealista compartida amb Mad Men). Una i altra proposta tenen una gran actualitat. Nosaltres, avui, també abordem un canvi de paradigma de gran calat. Quines són les Madame Bovary d’avui?

Infinites repeticions (la comèdia d’avui)

film_cyrusÉs, aquesta, una d’aquelles comèdies que habiten en les ciutats americanes que no són ni Boston, ni Nova York, ni San Francisco. Aquí no hi ha postes de sol amb vistes a l’skyline de Manhattan; no hi ha cap passeig amable sota els salzes de Nova Anglaterra escoltant la veu melosa de la Norah Jones de torn; tampoc hi trobem la bellesa estudiadament desfilada d’un patchwork bo-bo entrevist en un apartament de Mission Street, a la capital nordcaliforniana. Aquí hi ha l’Amèrica que ens deixa perplexos amb la seva lletjor. Aquesta és l’Amèrica que, per fer servir un d’aquells llocs comuns tan suats, no s’assembla a Europa. És la de les ciutats que, en realitat, podrien ser qualsevol ciutat, la dels carrers provisionals i la de cases amb rodes. Infinites repeticions assetjen els personatges perduts en una lleugeresa terrible, insoportable. Alguna cosa es deu encomanar d’aquest urbanisme desprès de la història en els tres protagonistes d’aquesta família, capturada amb una sensibilitat enorme a Cyrus per Jay Duplass i Mark Duplass (dos directors de bona fusta, per cert). John C. Reilly, Marisa Tomei i Jonah Hill (gran fan dels tres) imprimeixen les seves interpretacions d’una antièpica que, tanmateix, és molt humana. En la grisor que els ha tocat viure, els tres lluiten per trobar la seva veu, per fer que casa seva no sigui només una casa més, una casa intercanviable.

Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’

Lyle_Lovett-I_Love_EverybodyLlegeixo en la caràtula interior del disc I love everybody de Lyle Lovett: “Guitar solo in ‘I’ve got the blues’ based on a Lightnin’ Hopkins guitar lick as played by Townes Van Zandt, as shown to Lyle Lovett by Eric Taylor in the back room of Anderson Fair Retail Restaurant, Houston, Texas, October 1979″. És molt seriós, l’intèrpret texà, quan decideix subratllar el prèstec d’aquests acords: en fer-ho, remarca que la música popular és precisament això, un intercanvi constant, una construcció en el territori sempre imprecís de l’autoria, una mateixa cançó cantada a moltes veus. Aquests quatre acords de Lightin’ Hopkins que el gran Townes tocava a la seva manera i que Eric Taylor va aprendre i que va acabar ensenyant a Lyle Lovett a l’habitació del darrera d’un dels temples dels ‘texan trobadours’ revelen una narració no només musical –també espiritual– que supera el disc com a objecte funcional. Aquí el que hi ha no és la ‘satisfacció’ d’una necessitat (escoltar música), sinó el retall d’una història que val la pena explicar, una invitació a connectar els punts, a crear un atlas personal, que segurament t’acompanyarà sempre.

No és només per un romanticisme resistent (i potser també snob) que continuo comprant discos que es poden tocar i llegir. És perquè el disc és un transmissor de cultura, no és només un suport per contenir música. L’LP, sigui en forma de cedé o de vinil, suma música, disseny gràfic i text com cap altre format, encara ara. La digitalització de les nostres discoteques és imparable, però és també poc madura: no ha trobat la manera de reproduir l’experiència complexa i rica que s’amaga rera l’audició d’un disc –diguem-ne– físic. Això canviarà, segur, i serà a millor, esperem (un bon exemple: la incorporació de les xarxes socials en la conformació de la pròpia discoteca). L’Itunes, de moment, et permet comprar ‘I’ve got the blues’ amb un sol click. I en dos minuts ja pots escoltar el tema. I punt, que així finalitzes el recorregut. Però amb el disc, tot just comences el viatge. És per això que encara compro discos.

Milionaris a l’abocador

H_L_cover_GDos germans acumulen a casa seva milers de diaris vells, electrodomèstics esventrats, cafeteres inservibles, màquines d’escriure esmuixinades i incomptables desferres urbanes. Esdevenen atracció, amb el temps. Amb el temps, les andròmines a penes els deixaran moure’s pels passadissos. No és estranya, tanta expectació. Són fills d’una de les grans famílies novaiorqueses i ocupen una mansió al cor més exclusiu de la 5a avinguda. Són els milionaris més garrepes de la història dels EUA. Van començar sent dandis i van acabar estripats com dos homeless. Es diuen Homer i Langley i, més enllà de la llegenda urbana, són els personatges de l’última novel·la d’E.L. Doctorow.

En les pàgines d’aquest excepcional volum, l’escriptor nordamericà relata el procés de construcció d’un món singular. Al capdavall, res més, res menys, del que fem tots mirem de fer amb les nostres vides. Doctorow l’encerta perquè sap trobar el fil d’empatia que ens fa reflectir en la vida dels dos germans. Homer i Langley assagen la seva forma de ser, al món, i construeixen la seva excèntrica i finalment impossible proposta alternativa. Per fer-ho, deconstrueixen la moral i les convencions socials del seu temps. Només uns pocs porten aquest procés de ‘creació’ tan lluny com els protagonistes d’aquest llibre. I suposo que ja està bé, això, perquè la cosa no acaba entre violins. Però, i tanmateix, ser al món hauria de ser una mica això: discutir-ne els límits, desafiar-ne les normes, descobrir els territoris inexplorats. El llibre ens parla d’un fracàs. Un fracàs noble i necessari, malgrat tot.