Cal un got gran, de vidre gruixut, i es guanyen punts si hom s’apropa a la barra amb desinteressada coqueteria. Com el senyor del dibuix que il·lustra els tovallons de l’orxataria Planelles Donat, a la Porta de l’Àngel. Un genoll mig flexionat, el colze suportat amb elegància damunt del marbre. A fora, al carrer, s’escolta el hip hop ratllat que balla un grup de break dance (o un cor de flautes inques que miren passar els coloms, com si fossin còndors; o una banda d’old time de regust exsoviètic, o… tan se val!) perquè el nostre senyor resta allà, tan confiat, ell, amb una corbata prima que ha estat, ha deixat d’estar i ara torna a estar de moda. Al seu costat hi ha una noia jove amb unes sabates que són tot primavera, i una nena menuda que es posa de puntetes per agafar el gelat. Tots –l’home, la dona jove i la botiguera– fixen la mirada en els seus ditets quan miren de prendre el cucurutxo. En aquells pocs centímetres que separen el gelat i la seva ma brilla com un diamant un moment feliç que no coneix èpoques. Encara hi ha molta gent que para 5 minuts i fa… una orxata. No m’estranya.