El gran moralista

Captura de pantalla 2010-02-03 a las 19.31.34“M’interessa [el mite del somni americà] perquè la cultura nacional es basa molt en la idea de lluitar i de tenir èxit: en lloc d’elevar-nos amb les masses, hem d’elevar-nos de les masses. La teva situació extrema és la meva oportunitat. Això és el que constitueix la base de la nostra vida econòmica i això és el que constitueix la resta de les nostres vides. És aquest mite americà: la idea de treure alguna cosa del no-res. I aixo també afecta l’esperit de l’individu. Fomenta la divisió. Sentim que només podem tenir èxit a costa d’un altre. Tothom té les mateixes oportunitats pero només un arriba al cim.” Són paraules de David Mamet, en una entrevista de 1984 recollida en el programa de mà del muntatge d’American Buffalo que ha dirigit Julio Manrique i que es pot veure al Lliure fins el 14 de febrer. És una obra dura, densa i complexa, com el millor Mamet. Manrique i els tres actors Ivan Benet, Pol López i Marc Rodríguez brillen de principi a final en una producció notable. El capitalisme descarnat s’hi mostra, ben oportunament per als temps que vivim. Però Mamet és, en el fons, un gran moralista. No es conforma a dir solemnement ‘això és la selva!’, ens diu també el que està bé i el que no. American Buffalo reivindica els vincles entre les persones, allò que fa que una societat valgui la pena, la solidaritat, la lleialtat, els valors. Que les persones han de tenir cura les unes de les altres, i que oblidar això té ‘càstig’. I això també és ben oportú.

L’armari del dolor

Captura de pantalla 2010-02-03 a las 14.23.43The Hurt locker (‘En tierra hostil’, en l’incomprensible traducció espanyola) s’endinsa en la psicologia de la guerra amb el retrat d’una petita unitat d’artificiers destacada a l’Irak d’avui. Kathryn Bigelow torna a estar esplèndida en la direcció tensada i sintètica, marca de la casa, i ofereix el seu millor film: és una gran pel·lícula bèl·lica, aquesta, un clàssic d’urgent compromís amb l’actualitat. La producció supera el ‘gènere’, enllaça el consum de multisala amb les sales independents; i és, finalment, més (molt més) que l’enèssima pel·lícula crítica amb la política Bush. Els tres soldats retratats en el film negocien de forma diferent amb la realitat: la negació (el Hurt locker del títol és, en efecte, el candau del dolor, l’armari del dolor –com puntualitza Brian al comentari), la professionalització de la milícia i el sentiment a flor de pell del soldat més jove. Bigelow sap veure un ser humà amb el cor desfet en la cara de l’heroi i l’encerta de ple subratllant que en el soldat conviu sempre el salvador i l’executor, la víctima i el culpable. És militantment assèptica, la Bigelow, i això despulla la narració al que és imprescindible. No hi sobra ni i falta res, aquí. Amb The Hurt locker, Kathryn Bigelow ens remou per dins, com fan els grans homes (i dones) de cine.

L’home seriós, el ‘Job’ sense brúixola

0-a-serious-man-de-joel-coen-y-ethan-coenA l’home seriós de l’última dels Coen, el Serious Man que dóna nom a la pel·lícula, li passa de tot. Els germans Coen descriuen amb la mala bava habitual la desventura d’aquest professor de física del mig oest nordamericà castigat per una cadena de desgràcies. Larry Gopnick, un Job sense brúixola ni èpica. El malaurat professor s’afegeix a la galeria de grans personatges dels germans Coen. Aquest jueu devot confronta la seva malastrgança en el mirall de la religió. I és interessant, el que proposen els dos directors. Aquesta és, de fet, una pel·lícula sobre la fe. Però ho és des d’una perspectiva molt singular. Els cineastes nordamericans s’interessen en el misteri de la trascendència a partir d’un cerebral gignol del grotesc. Rera el joc del disbarat que pateix el protagonista… i ha les preguntes que, malgrat la cerca diligent, resten sense resposta… no és la mirada del descregut, la dels Coen; no exactament. És la mirada del que ha entés que la religió no és tan creure, com acceptar que hi ha preguntes que restaran sense resposta per sempre més.

Realitat dissociada

newyorkernov09Tothom sap (ho hauria de saber) que les portades més boniques sempre són (i sempre han estat) les del New Yorker. Aquesta és especialment reeixida, i ha estat seleccionada per la revista TIME com una de les millors de l’any. No és per menys. La revista de Manhattan mai ha necessitat gaires paraules per emirallar-nos. L’il·lustrador Chris Ware ‘captura la màgia tardorenca de Halloween aportant un subtil i irònic comentari social”. Els petits juguen al ‘trick or treat’ mentre els pares que els ‘vigilen’ són a molts quilòmetres (molts bits?) de distància mirant les pantalles d’iphones i blackberrys. Amb molta delicadesa, aquesta il·lustració ens revel·la com els universos paral·lels no són només un argument per a la ciència ficció… sinó la característica cada vegada més evident de la nostra quotidianitat. La realitat dissociada.

La felicitat ha de ser versemblant?

whatever_worksLa casa on viu Boris Yellnikoff és una mena de ‘cova’, un habitacle informal, segurament un antic magatzem reconvertit, al qual sembla que s’hagi d’entrar per l’esquena, mitjançant una llòbgrega escala. Diu molt, això. L’esquerp Yellnikoff, protagonista de Whaterver works, l’última pel·lícula de Woody Allen, està enfadat amb el món. Només somriu, l’home, davant dels vells musicals de Hollywood, quan el cliché funcionava (es defensa, ell): ‘ningú fa cançons com es feien abans’, diu Boris a Melody (Evan Rachel Wood), la seva Myfair lady, versió redneck. Allen fa reflectir en el seu protagonista, esplèndidament interpretat per Larry Page, la perplexitat convertida en mal humor de l’urbanita del segle XXI. Dir que ‘ningú fa cançons com es feien abans’ és una forma de dir que ‘ningú entén res’, que ‘tot és un desastre’, que ‘res val la pena’. Però és així? És això el que Allen ens vol explicar? ‘Whatever works’ no és una hipòtesi per aconseguir la felicitat, és una fórmula màgica. Si la cosa funciona, no ho toquis, creua els dits, disfruta… Perquè, sí, a vegades la ‘cosa’ funciona! Cal acceptar, però, que la felicitat no ha de ser versemblant. ‘Whatever Works’ acaba girant com un mitjó les teories del vell Yellnikoff. El film és un esclat d’optimisme irracionalment vital, una declaració generosa i sorprenent perquè sorgeix de la ploma d’un artista encarant el tram final de la seva obra. A través de Boris Yellnikoff, Allen practica una mena d’optimisme nihilista, d’horitzó curt, però netament universal. Viu al dia.

El cine és la finestra

6ce-rioheladocine-300aHi ha pel·lícules que són la part del viatge que no vas saber (o no vas poder) recórrer. És per això que la metàfora del cinema com a finestra indiscreta (però necessària) no perd vigència; que no es torna barata o previsible, vaja, que aquest és el cementiri de tota metàfora. Una finestra, deia; l’ull de Déu: el cinema ens mostra el que passa a l’altra banda del bosc, passada la frontera, les vides petites de les persones que passem d’una revolada en els nostres cotxes llogats camí de la següent parada, una altra capital turística, una entrevista de feina… Les pel·lícules són una segona oportunitat, l’oportunitat de parar el temps, reenfocar el paisatge. Aquest estiu vaig moure’m per alguns dels pobles del nord de l’estat de Nova York, venint de Pennsilvanya, anant cap a Massachussetts. Aquest territori va formar part de les sis nacions índies, al segle disset i divuit i és, avui un escenari fronterer que, com tots els escenaris fronterers, té aquella mena de vel invisible, el perill latent, l’aliment de les grans històries. El contraban és exercit pels indis mohawks, persones tristes de gestos lents i enigmàtics, fantasmes reals de la història mal païda.

Amb Frozen River, el modest film que es va ‘colar’ als Oscar de l’any passat i que s’ha estrenat fa uns dies, he tornat a aquells paisatges per saciar les preguntes que la meva pressa ‘viatgera’ no va donar-me l’oportunitat ni de fer-me. Potser si hagués sabut (o pogut) parar el cotxe en aquells pobles hauria vist les mateixes coses que van inspirar Courtney Hunt, la seva directora, a fer una de les millors pel·lícules de la temporada a Barcelona. Tan se val, hi ha pel·lícules que són part del viatge…