Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

La gran portada

L’altre dia responia un d’aquells test de preguntes curtes de l’estil ‘quines tres coses t’enduries a una illa deserta’. Em vaig proposar respondre al test sense pensar-m’ho gaire, intentant trobar la resposta immediata, com si fos un joc del qual jo després podria extreure alguna pista. Un mitjà?, deia una de les preguntes. I pam, Twitter, que vaig respondre jo. Un mitjà? Twitter. Ja veieu. Tenia la resposta i, a més, tenia una excusa més o menys divertida per començar a estirar el fil, i escriure aquest article. [Continueu llegint l’article, publicat a Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans]

De la felicitat i els índex subjectius

Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.

El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments. (…) [Continueu llegint l’article al blog de la Fundació Escacc, on ha estat publicat originalment]

Prínceps al soterrani

Els prínceps que Shakespeare va situar en la Sicília i la Bohèmia del segle XVII són avui tèrbols homes de negocis en l’Europa de les fronteres incòmodes. La sang blava esdevé sang de vendetta en els soterranis de l’economia submergida. Carme Portacelli proposa al Teatre Romea una singular lectura del Conte d’Hivern, una de les darreres i més inclassificables obres del dramaturg anglès. El conte d’hivern de Shakespeare té coses de conte d’a la vora del foc i és per tant un conte que convé no prendre’s massa seriosament (és, de fet, ple de bromes i incongruències). Això no obstant, la directora catalana oblida la distant autoironia que sembla suggerir el text original per proposar un assaig interessant i actual, i potser també excessivament trascendent, finalment. Portacelli reivindica la seva lectura com un assaig del poder ara i aquí. Emmiralla en la seva proposta una història d’amor i gelosia amb una història sobre el poder i la seva descomposició. En parlar-nos d’un mal marit, ens parla sobre un mal governant. Tot tirà és, en el fons, un infeliç. Un pobre home.

Per cert, que a l’acabar l’obra va tenir lloc un twittcol·loqui. Interessant iniciativa (en parla també en Jordi Lon), que aquell vespre coincidir amb una twitttertulia literària amb la gent de Llegim i Piulem. Dues iniciatives que lliguen de forma innovadora la cultura i el 2.0.

Please ‘log in’

Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina;  ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.

Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.

Aquí teniu algunes referències més de la taula:

La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ’emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.

Benach 1.0

54 Nit de Santa Llúcia. Foto: FOCUS.[Text escrit per a l’homenatge Benach 2.0, accessible aquí.]

Aquesta és la història de dues mirades que es van creuar una nit de Santa Llúcia de l’any 2004. És la història d’un moment efímer, d’un detall minúscul dins el moment majúscul que vivia una ciutat, la meva ciutat. Badalona.

Situem-nos al Palau Olímpic. S’hi celebrava la 54 edició de la Nit de les Lletres Catalanes. La ciutat vestida amb corbata i vestit llarg, els ulls de molts brillaven com joies. No passa sovint que Badalona surti als mitjans en positiu. Neguit i orgull. Ara ens toca ser el centre de les mirades. Ni que sigui per una nit.

Jo just acabava de dir quatre paraules com a president d’Òmnium Cultural a Badalona i baixava de la tribuna amb les cames una mica tremoloses. Mig m’asseia a la pesada cadira vestida de gala en la taula central. Les principals autoritats del país, al meu voltant. Uf.

I descobreixo al President del Parlament que em mirava amb ulls còmplices. A la taula la conversa seguia animada i indiferent al meu tràngol davant dels focus. Però l’Ernest em responia amb un gest breu: “molt bé”, mussitava amb els llavis i amb un lleu moviment de cap. Jo m’hi tornava amb un somriure més aviat sorprès.

Potser avui enlloc d’un gest d’ànims hagués estat un twit. Segur.

És només una història petita, de tan petita que quasi no és història. És el Benach 1.0 que vaig conèixer l’any 2004.

Tan temps després, a mi em diu molt d’una persona i d’una manera de ser, a la política. El seu pas a les xarxes –l’imprecís terreny que ell ha ajudat a convertir en un espai tranquil i generós– estava cantat.

Això no ho vaig veure aleshores. Ho veig ara.

Encara amb el “boy meets girl”?

greenberg“Greenberg”, la nova pel·lícula de Noah Baumbach, és una d’aquelles falses comèdies romàntiques. L’esquema narratiu del ‘boy meets girl’ continua resistint bé, fins i tot en el Hollywood antiHollywood. Tornem al que, en aparença, és una història més d’amor, bé que servida sense dolç, sense floritura. Però és més que això, “Greenberg”. Trobem, aquí, una reflexió aspra i incòmoda al voltant de l’entrada en la quarantena dels protagonistes; una maduresa malviscuda, vista a través dels ulls d’aquells joves que, als anys noranta, semblava que s’havien de menjar el món. La pel·lícula peca de freda i cerebral. No aconsegueix la frescor necessària per convertir la reflexió generacional en alguna cosa més que un antipàtic i pretenciós tractat emocional.

Per cert, que hem vist Greenberg a través del sistema de lloguer de pel·lícules d’Itunes. Com funciona? Accedeixes a l’apartat de lloguer de l’Store, tries la pel·lícula (el sistema d’organització de pel·lícules és francament millorable, nota al marge), pagues els 3.99 euros, i la descarregues. Pots començar a veure-la abans que l’hagis baixat del tot (un clar avantatge). 48 hores després, la pel·lícula ‘desapareix’ del teu disc dur i ja no la pots tornar a veure. No t’has de preocupar d’esborrar-la. Ah, un problema greu, i gens menor (en el nostre cas): només tens versió doblada, en la botiga ‘espanyola’.