UP, com Wall-E, comença amb uns primers 40 minuts d’una bellesa abrumadora: l’àvida gosadia del perquè no? es tradueix en dues històries precioses, d’entremaliada simbologia. En la primera: un avi que converteix el dol per la mort de la dona en un viatge interior, una mena de cerca del temps perdut (dictada per Howard Hawks, no per Marcel Proust). En la segona, un robot que s’enamora del seu model avançat i que salva el món al ritme d’un cursi musical enllaunat. Les dues últimes produccions de Pixar fugen de les convencions per crear-ne de noves desafiant les lleis del màrqueting més elemental (i mandrós): que una pel·lícula amb ‘vell’ no funciona i que no es pot deixar sense diàleg una hora de metratge. UP i Wall-E són l’aposta majúscula per la història i el vers. També són el fruit d’anys de feina i d’una tecnologia prodigiosa que en el cas d’UP porta el 3D a desencaixar totes les mandíbules. Però el seguent nivell no és només el de l’excel·lència tècnica, és, principalment, el de la invisibilitat. L’efecte especial ja ni es nota. El tenim, per fi, al servei a la història.