Les portes d’una ciutat


En realitat, les portes d’una ciutat ens menen a ciutats diferents. M’agrada conèixer prou un lloc per saber on –i com– ens mena cada via d’entrada. Un luxe, quan tens el temps –i les ganes– per escollir el camí més lent i menys pràctic però que és, en canvi, el més bonic. Girona és tota una altra ciutat, silenciosa, tardoral i amable, quan hi arribes, un matí d’hivern, per la carretera de Campdorà fins al carrer de Pedret. El Ter, aquests dies, ofereix una vista espectacular.

20 discos del 2012

1. One day I’m going to soar de Dexys
2. Pour une âme souveraine de Meshell Ndegeocello
3. Maraqopa de Damien Jurado
4. Tempest de Bob Dylan
5. Si alguna vez de Cristina Lliso
6. The bravest man in the universe de Bobby Womack
7. Chanel Orange de Frank Ocean
8. Be Good de Gregory Porter
9. The Carpenter d’Avett Brothers
10. Swing Lo Magellan de Dirty Projectors
11. Standing at the sky’s edge de Richard Hawley
12. El Camino de The Black Keys
13. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi
14. An awesome wave d’alt-J
15. Murtra d’Isaac Ulam
16. There’s no leaving now de The Tallest Man on Earth
17. I like to keep myself in pain de Kelly Hogan
18. The sparrow de Lawrence Arabia
19. Home again de Michael Kiwanuka
20. Nomad Series -special edition de Cowboy Junkies

+ Els vint discos a Spotify.
+ Selecció més àmplia (en construcció) de novetats 2012.

D’arbres tan indiferents

“Els arbres de casa se’n van cap al bosc,
el bosc, buit tots aquests dies,
on cap ocell no podia posar-se
ni cap insecte amagar-se
ni el sol ocultar els peus en l’ombra,
el bosc, buit totes aquestes nits,
demà al matí serà ple d’arbres.”

De ‘The trees’, poema d’Adrienne Rich, traduït per Teresa Sàrries i publicat dins l’Antologia “Poesia anglesa i nordamericana contemporània”, d’Edicions 62.

Foto presa al terme d’Arbúcies, Parc Natural del Montseny.

Bonic pressagi. Ara ha fet un any. ;-)

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .

Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.