Una llibreria és una república

8562767014_f477029712_z

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.

Tocat amb barret

Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.

Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.

“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”

La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.

+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.

Les tres últimes Madrones

“Des del 1403 es troba documentada l’ermita de Santa Madrona, que estava situada a mitja muntanya de Montjuïc, més o menys on ara hi ha el MNAC.

Era un lloc de trobades i aplecs dels barcelonins, que durant molts anys hi anaven a passar estones de lleure, a contemplar el paisatge i a gaudir de la natura. Sortien de les muralles pel portal de Santa Madrona, que era el més proper al camí que pujava a l’ermita, i que estava situat més o menys darrera les drassanes. Encara avui dóna nom al carrer del mateix nom, on, per cert, al número 10, treballo jo. I anaven a passar el dia a l’ermita de Santa Madrona. Tanta va ser la nomenada de l’ermita i de la santa, que traspassà els límits de la ciutat i s’estengué a ciutats veïnes com Badalona, on trobem el carrer de Santa Madrona a continuació de la Rambla, i on encara fins al segle XXI hem pogut trobar noies amb aquest nom.

L’any 2012, però, d’alguna manera ha representat, de moment, la fi d’aquesta tradició onomàstica, ja que a principis d’aquest any, amb pocs dies de diferència, han mort les tres darreres madrones badalonines: la Madrona Sabater, la Madrona Oliveras i la Madrona Campmany. Ara ja no queda cap Madrona a Badalona. Deu ser el pas inexorable de la història.

He pensat que estaria bé de recordar-ho, amb un bri de nostàlgia, justament avui que és el dia de Santa Madrona.”

Valentí Sallas
15 de març de 2012
+ info sobre Santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, aquí.

Una joia de botiga

L’arquitecte i interiorista William Sofield ha convertit la Santa Eulàlia, la centenària botiga barcelonina de teles i confecció, en la metàfora perfecta del luxe. L’entrada al passeig de Gràcia és emoció continguda: una caixa que s’obre amb un clic per oferir una joia que ens fa l’ullet entre velluts. És l’entrada principal d’un establiment que reivindica el seu lloc al món, accentuant la seva singularitat. I això té molt de valor, en aquest Passeig de Gràcia que cada vegada perd més personalitat.

Trobareu més sobre la botiga Santa Eulàlia aquí i aquí.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.