Tocat amb barret

Imprescindible estar tocat amb barret. Fa vuit anys que desenes de barcelonins i barcelonines es passegen amb aquesta consigna pels volts de diumenge de Pasqua. Abillats amb capell, gorra, tocat, turbant i/o un imaginatiu i extravagant etcètera (que paga la pena disfrutar en directe) la desfilada dóna la benvinguda a la primavera amb un somriure elegant, on brilla el millor Nova York, que és el de les pel·lícules.

Irving Berlin va convèncer Fred Astaire i Judy Garland perquè ho expliquessin per ell als anys trenta a Easter Parade, la cançó que d’alguna manera va inspirar aquest esdeveniment deliciós, que ahir arribava a la vuitena edició.

“On the avenue, Fifth Avenue,” –escrivia Berlin– “The photographers will snap us, And you’ll find that you’re in the rotogravure. Oh, I could write a sonnet, about your Easter bonnet.”

La bellesa està en les coses més petites. Podria escriure un sonet del teu barret tan ben posat… Paraula de poeta.

+ Més sobre la convocatòria, a la pàgina oficial a Barcelona, i en aquesta crònica de Guillem Carbonell. La Wikipedia també n’explica alguna cosa.

El cap de setmana ‘després’

Primer cap de setmana després de la campanya electoral. Vaig retornant a la normalitat amb moltes ganes, i també amb una certa preocupació: la meva ciutat afronta 4 anys crucials, en els quals som molts, cada cop més, els que pensem que a Badalona ens juguem el nostre futur com país. Primer cap de setmana després de la campanya, deia. Intent, força reeixit, donades les circumstàncies, de desconnexió a l’Alt Empordà. Dos dies per retrobar els espais tranquils per pensar i bastir nous projectes i enfortir-ne d’altres, de ja engegats. És fàcil tenir idees, el que costa de veritat és convertir-les en projectes factibles, i tenir paciència, i ser tenaç, i flexible i donar espai a les preguntes pertinents: com puc servir millor a allò que vull fer? Hi haurà temps per, amb la distància necessària, i l’energia recuperada, anar encarant els reptes. Seguirem informant.

De moment, aquest breu apunt i una foto (d’un paradís proper, Vilaür, a l’Alt Emprodà) per dir que sóc aquí, de nou. I que a la cua, tinc un apunt per un llibre, una pel·lícula i un graffit. Atents a la seva pantalla.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

A totes les Betty Draper

Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie Mad Men agafa el tren per anar a la seu d’Sterling Cooper al Manhattan situat a cavall dels 50 i els 60? La resposta podria estar a “Diario de una ama de casa desquiciada” (Diary of a Mad Housewife), sinó fos perquè aquesta novel·la de Sue Kaufman es va publicar l’any 1967, 40 anys abans que es comencés a rodar la prestigiosa producció de l’AMC. Em consta que aquest llibre, traduït i perfectament editat ara per Los libros del Asteroide, és una de les inspiracions de la sèrie nordamericana que, per cert, ha assegurat almenys dues temporades més (buf!). La benestant –i tan insatisfeta, i tan avorrida, i tan intel·ligent, i tan perduda– mestressa protagonista, Tina Balser, és com un assaig de Madame Bovary a l’americana. L’escriptora situa el personatge davant del mirall d’una cultura en transició: un peu als esforçats valors de la postguerra i l’altre en l’efervescent naixement del consumisme que, d’alguna manera, ens ha arribat fins avui mateix. Kaufman ens ofereix una novel·la aspra i molt incòmoda, que se serveix d’un fabulós detallisme (estratègia hiperrealista compartida amb Mad Men). Una i altra proposta tenen una gran actualitat. Nosaltres, avui, també abordem un canvi de paradigma de gran calat. Quines són les Madame Bovary d’avui?

He vist arribar la tardor…

Avui he vist arribar la tardor dalt d’una onada. He fet algunes fotos, i he pensat en uns versos de Segarra (transcrits de memòria i amb alguna omissió al Twitter) i ara aquí, espai més tranquil, ja de forma correcta: “… el mar és fúria, bot i deliri, i és embranzida i és cos a cos.” La nova estació es mostra per fi, desafiant i confiada, llençant-nos als nassos, tan si com no, el tràngol i la mullena. Benvinguda sigui.

Altars fora de les esglésies

M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…

A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)

Les batalles inconluses

Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.

Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.

Alícia, perduda (encara)

Lost, True Blood, Alice in Wonderland

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.

“Pàgines viscudes”

venc el meu pis“Venc el meu piset, on fa molt de temps vaig ser feliç, tot i que segurament no ho sabia.” Amb aquesta concisió l’Eva Santana descriu què és fer-se gran: embrutar-se els dits amb la tinta de les ‘pàgines viscudes’, la sempre incerta aventura de mirar enrera i despertar aquelles preguntes que, amb sort, només seran lleument incòmodes. Vaig fer bé? Era feliç, aleshores?

El blog il·lustrat de l’Eva Santana s’ha de dir en forma d’exclamació, Casum la mar salada!, però es disfruta com la conversa amb una amiga o un amic.

L’Eva forma part del col·lectiu d’il·lustradors Tropicalment Soviètics. Fins al 30 d’abril es pot veure l’exposició “Vet aquí una vegada”, on diferents autors, entre les quals l’Eva, il·lustren contes tradicionals.