Patrimoni (gens) secundari

[ Article publicat al Línia ]

Fa uns pocs dies, l’Ajuntament de Badalona recuperava tres fantàstics murals al pavelló de la Plana, dins el paquet de millores que està executant amb l’excusa de la celebració de la Copa del Rei. Atenció, aquest article no és sobre el penós estat dels equipaments municipals (caldria més d’un article, i tristament em continuo remetent a aquí); aquestes línies el que volen és reivindicar i convidar a (re)mirar elements com els que representen aquests tres murals. Realitats ‘invisibles’ en el nostre apressat dia a dia i que són alguna cosa més que el paisatge necessari i instrumental: ben al contrari mostren un capital patrimonial que cal reivindicar. Murals ceràmics, façanes serigrafiades, rètols de botigues amb tipografies singulars… i també edificis esdevenen un escenari quotidià que massa sovint donem per descomptat, però que si hi parem esment veurem que és ple de petits tresors.

Els tres murals ‘salvats’ de la Plana són significatius per dues raons. En primer lloc, perquè han estat recuperats i posats al dia (no és el més habitual) i en segon lloc perquè al fer-ho s’ha evidenciat el poc que sabem d’aquests elements de patrimoni quotidià que conformen la ciutat, més enllà dels béns patrimonial de gran valor i que tenen una lògica de protecció diferent més restrictiva, encara que, bé ho sabem a Badalona no sempre eficaç (aquest darrer fet també donaria per un altre article, ja veuen que se m’acumula la feina!).

(Continua)

Continue reading

Ciutats que es donen l’esquena

Hi arribem amb el B24, un autobús interurbà que enllaça Barcelona i l’Hospital de Can Ruti, sense passar ni pel centre de Santa Coloma ni pel de Badalona. Un recorregut singular que sembla defugir el disseny radial de la xarxa. El vehicle recorre amb una velocitat comercial prou competitiva diferents barris situats sobre l’autopista C-31, robusta frontera urbana (i tanmateix ja invisible, de tan normalitzada que la tenim): Morera, Bufalà, Montigalà, Lloreda, Sistrells, Llefià, Santa Rosa, Bon Pastor i Sant Martí, fins a entrar a l’Eixample, el cor dins del cor.

El bus ens deixa en una zona molt poblada. En aquest punt es troben els límits administratius de Badalona i de Santa Coloma de Gramenet, dos municipis que es dibuixen d’esquena al mapa: l’un mirant al mar, l’altre al riu. D’esquena i tanmateix indissolubles, indistingibles a peu de carrer.

Hi ha unes vistes fabuloses del riu, aquí. Des d’aquest punt, el traç d’aigua i verd es mostra com el que és: l’articulador d’un gran corrent urbà; un gran cabal també de cultura (com demostra aquest projecte en marxa). El bus ens ha deixat a la falda del turó que, situat sobre el parc del Molinet, acull el nou Hospital de l’Esperit Sant. A tocar, en un precari aparcament que aviat es convertirà en parc (ens expliquen), hi trobem un mirador privilegiat de l’eix Besòs, expressió que de vegades sembla dita més com a conjur que com a compromís real.

Continue reading

Les portes d’una ciutat


En realitat, les portes d’una ciutat ens menen a ciutats diferents. M’agrada conèixer prou un lloc per saber on –i com– ens mena cada via d’entrada. Un luxe, quan tens el temps –i les ganes– per escollir el camí més lent i menys pràctic però que és, en canvi, el més bonic. Girona és tota una altra ciutat, silenciosa, tardoral i amable, quan hi arribes, un matí d’hivern, per la carretera de Campdorà fins al carrer de Pedret. El Ter, aquests dies, ofereix una vista espectacular.

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .

Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.

Bones i males fotos



A vegades passa i sempre és bona senyal. Ho saben bé els fotògrafs, que a voltes les bones fotos s’amaguen rera les ‘males’ fotos. Cal sovint un fotograma accidental per convidar-nos a reveure allò que (ens semblava que) ja havíem vist.

La fotografia ‘accidental’ està presa des del balcó de casa, a Morera, una nit de Sant Anastasi, a Badalona. Bones Festes de Maig!