+ Escolta el programa aquí i en aquest altre link, recupera les cançons a Spotify i Tidal.
Encara sota l’influx del 8M (més important que el dia en si, ho són els 364 dies restants!) el ‘Cançons per explicar el món’ d’aquest març (en aquest enllaç pots recuperar tots els capítols) l’he dedicat a un seguit de dones que no demanen permís i que a través de la seva música es reivindiquen sense complexos i es comprometen amb una lluita en clau present.
Aquest espai mensual el podeu escoltar en directe al magazine Badalona Matí (94.4 FM), conduït per la Núria Rodríguez, i també a la plataforma de pòdcasts iVoox. La llista hauria pogut ser infinita (Joni Mitchell, Nina Simone, Patti Smith, Rosalía o Taylor Swift en podrien haver format part), però al final la cosa ha quedat així:
La música sempre ha estat un mirall de la realitat i, sovint, el seu altaveu més potent. Dins del cicle “Cançons per explicar el món”, el pòdcast mensual al programa Badalona Matí (94.4 / Ràdio Ciutat de Badalona), analitzem la resposta sonora a la repressió federal i les polítiques de control migratori (ICE). Comencem amb les veus de Bad Bunny, Bruce Springsteen i Margo Price… però el gruix de l’espai el dediquem a deixar que els artistes parlin per ells mateixos.
Aquí teniu un recull de set peces imprescindibles que capturen la ràbia, la por i l’esperança del moment actual. La majoria han vist la llum aquest mateix any, tot i que algunes es van publicar a finals del 2025 (les he inclòs perquè ja denunciaven la deriva repressora de Donald Trump).
Podeu escoltar el pòdcast directament aquí i en aquest altre enllaç repescar les cançons (inclou les de NOFX i Green Day, no incloses en el programa).
1. Bruce Springsteen – Streets of Minneapolis
Plataformes (2026)“És la nostra sang, els nostres ossos i aquests xiulets i els nostres telèfons contra les brutes mentides del govern Trump”. Pocs artistes són tan valents com Bruce Springsteen a l’hora de liderar la reacció a la repressió salvatge. Només uns dies després de l’assassinat d’Alex Pretti, “el Boss” emula els seus referents, Woody Guthrie i Pete Seeger, per posar veu al carrer.
Recupera la llista de reproducció a Spotify i a Tidal (amb algunes propines)
Els altres capítols de Cançons per explicar el món, aquí.
El 2026 ha arrencat amb la motxilla carregada d’incerteses i la panxa remoguda (amb les injustícies retransmeses sense escrúpuls en primetime) i, d’alguna manera, i no han passat ni quinze dies del canvi en el calendari, amb la necessitat vital de prémer el botó de reset. Al “Cançons d’explicar el món” d’avui al Badalona Matí d’aquest gener, he proposat una banda sonora a la represa del curs.
Des del gòspel resilient d’Eurythmics (Brand New Day, Savage, 1987) fins a la crida social de Curtis Mayfield (Move on up, Curtis, 1970 —que, amb permís, podríem traduir com: “aixeca’t del sofà!”—), hem repassat vuit moments en què la música ens ensenya a girar full… a la cerca d’arguments per continuar el camí. Hi ajuda, segur, la llibertat “perquè sí” de l’inapel·lable i immensa Nina Simone (Feeling Good, I put a spell on you, 1965), que no necessita ni tutors ni parelles per proclamar el seu compromís amb un empoderament vital que tants anys després continua sent referent.
Amb Aretha Franklin (Brand new me, Young, Gifted and Black, 1972) i de com Taylor Swift (Begin Again, Red, 2012) hem descobert cançons de recomençar des de la perspectiva de l’amor romàntic. El sucre l’hem rebaixat amb la crònica quotidiana i menys optimista de l’exquisit Ferran Palau (Tornar a començar, Blanc, 2018) i l’entusiasme vital de Graham Parker (A Brand new book, Struck by Lightning, 1991), que ens serveix una metàfora preciosa: començar de nou és com començar un nou llibre.
I finalment, ens hem acomiadat amb Otis Redding i Carla Thomas (New Year’s resolution, 1967) i un prec universal: fem promeses que puguem complir… encara que sapiguem que la meitat es quedaran pel camí.
Cada mes, el pòdcast “Cançons per explicar el món” convida a fer una trobada entre l’actualitat i les melodies que li donen veu. En el darrer episodi, ens endinsem en el camí més antic i valent de la humanitat: la recerca d’una vida millor, una història d’immigració o potser millor dit d’immigracions. Vet aquí un mosaic sonor d’esperança, amargor i, sobretot, de lluita per la dignitat i els drets humans… que ha coincidit amb el ‘Turn de volume up’ de Zohran Mamdani, tot just elegit futur alcalde de Nova York, unes poques hores abans de l’emissió en directe de Badalona Matí (94.4 FM), conduït per Núria Rodríguez.
El “Sí, ho vull” amaga en realitat moltes capes de significat. En la darrera edició de Cançons per explicar el món a Badalona Matí (94,4 FM), el programa conduït per Núria Rodríguez, situem el focus en un dels rituals socials més antics i analitzats: el matrimoni. Però no des de la perspectiva de la lluna de mel, sinó de tot allò que s’hi pot amagar al darrere. Casar-se esdevé a voltes un mirall de les nostres pors i desitjos, i fins i tot pot esdevenir el termòmetre de l’estat de salut de la nostra societat.
Hi ha moments vitals que canvien per sempre la manera com mirem el món. Passar de fill a pare o mare n’és un. La maternitat és un punt d’inflexió que sacseja rutines, prioritats i llenguatges i també és (o pot ser) motor creatiu. Reprenc una nova temporada a Badalona Matí del meu espai mensual ‘Cançons per explicar el món’, amb quatre discos que comparteixen aquest fil conductor: àlbums concebuts després que les seves autores esdevinguessin mares i que, d’una manera o altra, reflecteixen l’impacte d’aquesta nova condició. Quatre veus molt diferents —Laura Marling, Anna Andreu, Natalie Merchant i U.S. Girls—, però travessades per una mateixa experiència: la maternitat com a inspiració i mirada artística.
Laura Marling – Patterns in Repeat (2023): La cantautora anglesa va escriure aquest disc després del naixement de la seva primera filla. És una obra íntima (podríem dir fins i tot domèstica) que parla del cicle de la vida, de les rutines i de les herències emocionals. En una de les cançons, Marling canta: “Tenir els teus fills, el teu ramat d’ocells / La teva branca entre el bosc… Un patró que es repeteix i mai no s’acaba”. La música esdevé aquí un relat sobre com allò més quotidià pot adquirir dimensió poètica, i com ser mare o pare és també, d’alguna manera, repetició i connexió amb la llarga cadena de les generacions. (continua)
“I’ve come a long way / And never even left L.A.” Michelle Shocked sintetitza a “Come a Long Way” publicada el 2001, com d’inacabable i diversa és Los Angeles, ciutat de llum encegadora i ombres que confonen, d’il·lusions cinematogràfiques i desigualtats que cremen; una ciutat sempre (penso) malentesa i que ara torna a ser protagonista, des d’una faceta potser menys coneguda, la de la resistència i la mobilització política i social.
A Cançons per explicar el món, l’espai que mensualment faig al magazine Badalona Matí de Ràdio Ciutat, conduït per la Núria Rodríguez, aquest juliol ens porta als carrers de L.A., avui escenari d’aldarulls, protesta i una repressió que ens pot semblar inèdita, però que en realitat no ho és tant.
Comencem amb “I love L.A.” de Randy Newman, una declaració d’amor irònica i lluminosa a la ciutat, inclosa a Trouble from Paradise (1983). Aquesta cançó amaga una crítica a la superficialitat i al somriure forçat d’una L.A. que sempre sembla a punt per a una postal… però que amaga la memòria de molts conflictes. Els disturbis recents, encapçalats per la brutalitat de la Guàrdia Nacional, han posat la ciutat altra vegada al centre del debat sobre drets civils i llibertats.
Aquí hi entra amb força “Onda Callejera”, del disc Chavez Ravine (2005) de Ry Cooder. Un homenatge als barris enderrocats per construir l’estadi dels Dodgers, una peça composta per David Hidalgo (Los Lobos) i Little Willie G., del llegendari grup Thee Midniters. La lletra recrea els Zoot Suit Riots de 1943, quan marines armats van baixar a Downtown L.A. a apallissar joves pachucos. És una lletra que sembla escrita per avui. (continua)
En aquests temps en què les prestatgeries es van buidant per fer lloc a terabytes al núvol, i en què passem pàgines fent scroll en comptes de passar-les amb els dits, la música també ha canviat de suport, d’espai i, potser, també de ritme. Les llistes de reproducció automàtiques —calculades per algoritmes que coneixen els nostres gustos (diu la propaganda tech) millor que nosaltres mateixos— han guanyat terreny al ritual, gairebé litúrgic, de fer lliscar una agulla damunt del vinil.
És en aquest context que prenc partit —i poso en marxa el tocadiscos— per reivindicar la dimensió física de la música. Des del meu espai Cançons per explicar el món, conduït per Núria Rodríguez a Badalona Matí (94.4 FM) proposo un recorregut musical que vol ser més que una mirada nostàlgica: una defensa del disc com a objecte, com a artefacte cultural, com a memòria tangible. Un viatge sonor que vol fer valdre l’art des de la forma en què se’ns presenta, un art que exigeix atenció i complicitat. (continua)
“Encara que no hem parlat de Trump directament, hem vist un retrat de la societat nord-americana que l’ha fet possible a través de la veu i la mirada de Randy Newman”
En la darrera entrega de la secció Cançons per explicar el món al programa Badalona Matí, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Núria Rodríguez sobre Randy Newman, un compositor que va saber llegir, com pocs, l’Amèrica que acabaria triant Donald Trump. El músic californià, amb una trajectòria impressionant (i reconeguda com pocs) tant en el món del rock com en el del cinema, ha estat capaç de construir una obra que fa de la ironia, la crítica social i el punt de vista desacomplexadament personal, eines per explicar la complexitat contemporània.
En aquest espai radiofònic, ens vam centrar especialment en el disc Dark Matter (2017), publicat just després de l’arribada de Trump a la Casa Blanca. Un àlbum que és molt més que una resposta política: és una crònica social amb profunditat, on hi trobem temes com Putin o The Great Debate, que anticipen els debats sobre ciència, autoritarisme i polarització que dominen l’escena global. També vam recuperar peces com Political Science (1972), una sàtira demolidora sobre el paper dels EUA al món, o Mr. President (have pity on the working man) (1974), una pregària que des del seu ‘innocent’ cinisme ressona encara avui.
