Flickr, la meva xarxa social preferida, ha fet 10 anys. Aquí teniu algunes de les meves fotos més destacades des que el març de 2006 vaig obrir-hi un compte. Han estat 2350 fotografies que, diu l’aplicació, han tingut 198,952 vistes. M’encantarà si doneu un cop d’ull als diferents àlbums i col·leccions. Ja direu!
“Com és Barcelona avui i com la veuen els ciutadans que hi viuen? La presentació de l’obra fotogràfica de Josep Brangulí ha servit d’estímul per dirigir noves mirades a la Barcelona de principis del segle XXI. El projecte Barcelona: 2000-2011 presenta la visió que fotògrafs actuals tenen sobre la ciutat i els temes que Brangulí va fotografiar.
“Quins i de quina magnitud han estat els canvis en el paisatge urbà, polític i social de la ciutat, durant la primera dècada del segle XXI? Els ulls i les mirades dels fotògrafs d’avui han reconegut edificis i carrers d’ahir i ens mostren una altra Barcelona, que contrasta amb les imatges històriques de Brangulí.
“Les fotografies que s’exposen s’han obtingut gràcies al projecte participatiu en línia del CCCB i Barcelona Photobloggers: Brangulí va ser aquí. I tu?”
Mar de Vellut, una fotografia meva capturada des del galliner del Liceu els minuts previs a l’inici d’una representació, ha estat seleccionada en aquest projecte com a finalista. Han estat prop de 5000 fotos presentades, de les quals el jurat ha escollit deu guanyadores, que es poden veure com a epíleg de l’esplèndida retrospectiva a Brangulí al CCCB, prorrogada per cert fins a principis de novembre. Les finalistes es projecten en el mateix espai, moment que mostra, precisament, la foto que il·lustra aquest apunt.
Així és com ha acabat una foto meva exposada al CCCB. M’ha fet molta il·lusió, no cal dir-ho.
Diu Jackson Pollock de la seva pintura: “Prefiero los palos, las espátulas y la pintura fluida que gotea y se escurre, e incluso un empaste espeso a base de arena, vidrio molido u otros materiales inusuales adicionados. Cuando estoy en la pintura no me doy cuenta de lo que estoy haciendo.” Jo tampoc em vaig adonar de què feia quan el dilluns passat treia l’Iphone per enfocar aquest tros de platja a Port de la Selva. Unes hores després, un amic em feia adonar de la coincidència: sembla una tela del Pollock! Coincidència? El pintor parlava d’un “període de temps per acostumar-se” a la pintura, una mena de distància necessària per entendre-la allò que et va empényer a fer el ‘click’. I sí, ja deu ser això…
M’agrada la funcionalitat de vídeo de Flickr perquè no és una opció que convidi a fer ‘més’, sinó que, de fet, ens convida a fer ‘menys’. I em sembla, aquesta, una invitació molt refrescant. En un moment en el qual la majoria d’aplicacions esborren límits i ofereixen infinites opcions, la gent de Flickr va apostar fa un parell d’anys per una mena d’exercici de classe massiu: una modesta funcionalitat permetia publicar vídeos a la gran plataforma de fotos, el permís es presentava en forma de joc. La durada dels vídeos tindria una limitació de 90 segons. Aquesta condició no s’explica per criteris tecnològics (com és el cas del vídeo en l’Iphone) sinó, principalment, conceptuals. Res de sobreproduccions, res d’inacabables muntatges. 90 segons. Una pel·lícula? Més aviat una foto amb moviment. L’anunci va despertar un encès debat entre els membres d’aquesta comunitat, una de les més sòlides i ‘veteranes’ entre les xarxes socials. Tanmateix, i contra el que temien molts usuaris, Flickr no amenaçava la fotografia sinó que, de fet, oferia als seus usuaris una nova manera de veure-les, una nova manera de fer-les, les fotografies.
Ah, per cert, finalment la majoria de fotos-vídeo que hi he penjat a penes han passat els 40 segons…
Luxes per menys de cinc euros: dues branques de líl·liums. Quinze dies d’olor i presència al menjador de casa. Garantit.
"La moda no existeix només en les teles. La moda és al cel blau, al carrer… la moda té a veure amb les idees, amb la nostra manera de viure, amb allò que està passant." Acompanya aquesta fotografia, que captura a la Ribera un fabulós graffitti de la Becca amb tècnica de paper pintat, una cita de Gabrielle Bonheur Chanel (1883-1971), filla d’un venedor ambulant i d’una mestressa de casa. La ‘Coco’ va néixer ben pobra. Va començar a fer ‘moda’ mirant l’enorme volta del cel blau. Després van venir les teles.
És el plànol d’una ciutat o és un cor trencat? Segurament, aquest òrgan ‘cridat’ a la ratlla d’un precipici per aquest ocellastre representa les dues coses al mateix temps. Eloqüent il·lustració, aquesta, pintada sobre tres rajoles i visible al principi del carrer Sant Pere Més Baix. Al capdavall, tot cor és un atlas: el mapa intrincat –com una medina, com els carrers d’un casc antic– on ens perdem i trobem a la vegada. Com podem saber que s’amaga al final del carreró: un cul de sac? la porta secreta als jardins del vell palau? El cor es cura amb la descoberta.
M’agraden les parets mitgeres. Són les plaques tectòniques d’una ciutat, el lloc on les peces d’asfalt i ciment es concedeixen un descans temporal, sempre expectants al següent moviment. Les ciutats es van fent així: imparables, incontrolables, bellament imperfectes.
Aquesta paret mitjera, sobrevinguda per l’enderroc d’una finca, es troba a Portbou i ha estat beneïda per una intervenció d’alt voltatge artístic, a càrrec d’un equip de graffiteres ben actives a Barcelona. Les Btoy i Sakristan. Les seves reconeixibles figures s’apareixen per interpel·lar-nos: les pedres de la ciutat són sempre pedres humanes. Ens contenen, ens expliquen. Allò que vam construir i allò que vam destruir.
Més informació, aquí.
“Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d’un «Sud Global», tenyida d’un exotisme d’obligada mediterraneïtat. I així n’aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d’identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar a la uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d’un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s’hi passegen.”
Del manifest revulsista nord-català signat a Perpinyà el juny de 1998 per Pascal Comelade, Aleix Renyé i Joan Lluís Lluís. En la imatge, un detall d’una atracció infantil a Cotlliure, a la costa vermella, a la Catalunya Nord.
Quin cristo! Temible abigarrament objectes de decoració en un aparador de la plaça de la Font, a la Barceloneta. Una ràpida mirada i l’espai en qüestió ja s’ha convertit en altar del kitsch més descontrolat. I acabaria sent una instal·lació artística sinó fos per l’eloqüent despreocupació dels propietaris de l’establiment per suggerir-la a una nova mostra de la cultura Trash al CCCB.
Val la pena dedicar una estona a aquest caòtic despropòsit de criatures alades i objectes daurats –ni que sigui amb els ulls mig clucs–. Tot plegat per comprovar com tot eslògan mor del mateix mal i que cap frase, per enginyiosa que sigui pot resumir ni la més modesta de les realitats… perquè, de fet, no hi ha cap realitat modesta. Que una cosa és el que ens agradaria que fos, i l’altre el que és. Que una cosa és que la ‘marca’ Barcelona centre de disseny vulgui refermar un missatge descriptiu, i l’altra que acabi suggerint un missatge en interrogant.