Un dia i mig a San Francisco

Cliqueu a la foto per accedir als apunts d'un blog de 2005 que vaig fer amb la Laura Garcia sobre una estada a San Francisco.

>> Cliqueu a la foto per accedir als apunts d’un blog de 2005 que vaig fer amb la Laura Garcia sobre una estada a San Francisco.

North Beach i Pacific Heights:
Molt d’hora al matí. 8h a 12h.

  • Aneu a la intersecció de Powell amb Market, al Downtown, i que teniu a 10 minuts de l’hotel, i agafeu un tramvia (detalls pràctics sobre el tramvia), línia Powell/Hyde, direcció Fisherman’s Wharf, on no arribareu perquè baixareu a:
  • North Beach: Lombard Street, és un carrer molt curiós, pq la pendent, molt pronunciada, que resol fent una mena de curves. Ja veureu que molt turístic però això sí, des de dalt, les vistes són espectaculars. Allà a prop hi ha el San Francisco Art Institute (800, Chesnut Sreet), i és molt viu i interessant, perquè l’enganxareu en plena ebullició del curs. Hi ha cantina on podeu fer un cafè i esmorzar; i després disfrutar amb els murals de Diego Rivera. Relativament a prop també teniu la City Lights Bookstore (Broadway amb Columbus Street), una llibreria alternativa que va ser un dels punts irradiadors de la Beat Generation. És interessant fer-hi un cop d’ull, es manté genuïna malgrat la pressió turística.
  • En taxi cap a Webster Street, on podeu veure algunes de les famoses cases victorianes i passejar per l’Alta Plaza, amb impressionants vistes. Una altra opció és anar a Alamo Square, on també hi ha un altre conjunt de casetes molt fotografiat.

Golden Gate Park:
12.30 a 15h

  • Taxi cap Golden Gate Park. Que us portin a Fulton Street amb els carrers 4, 3, o 2 (nosaltres viviem per aquesta zona). Entreu al Park pel Conservaty of Flowers, i aneu cap al De Young, impressionant museu molt recomanable, en un edifici dels Herzog i Continue reading

Un dia a L.A.

[Aquest estiu, els meus pares van fer un viatge als Parcs d’Arizona i Califòrnia i feien estada un dia a Los Angeles. Em van demanar que els proposer alguns llocs destacats i aquest va ser el resultat. El comparteixo al blog, pq potser a algú li és d’utilitat. Los Angeles és una ciutat molt ‘incompresa’ on no és estrany fer breus estades en forma d’escala o de parada tècnica]

Fotos: O.L. (2005)

Fotos: O.L. (2005)

Matí:
Downtown L.A + Little Tokyo

  • Esmorzar a Grand Central Market (per exemple a l’http://eggslut.com/, obert a partir de les 8h). Si teniu temps hi està obert, entreu al Bradbury Building, un edifici victorià d’oficines que té un atri molt bonic.
  • Pujar passant per Pershing Square (heu de baixar una mica per tornar a pujar) fins a California Plaza, on hi ha la zona amb el Walt Disney Auditorium (Frank Ghery), el Museum of Contemporary Art (MOCA). Una mica més amunt hi ha la catedral de Our Lady of the Angels, de Moneo, que és interessant de veure. Entre un punt i un altre són uns 20/30 minuts.
  • Agafeu taxi fins a El Pueblo (mercat a peu de carrer amb artesania, el lloc on hi ha la primera església de la ciutat i l’Avila Adobe, la primera casa de Los Angeles), per passejar una estona. Aneu fins a l’estació de Union Station a peu.
  • Agafeu taxi (o aneu a peu, pq són uns 30 minuts) fins al Japanese American National Museum on podeu provar d’anar al Komasa Sushi (està a tocar). Sinó podeu fer cap a la Japanese Village Plaza, on hi ha molts restaurants. Un de popular és el Kula Sushi (hi ha cua, però van a preu fet).

Després de dinar:
West Hollywood i Sunset Boulevard

  • Després de dinar, agafeu taxi fins a Chinese Theatre i camineu una estona pel passeig de les estrelles fins a La Brea Avenue, on heu de tirar avall fins a Sunset Boulevard (són uns 15 minuts). Allà podeu passejar una estona i veure, per exemple, el Continue reading

Algunes coses d’L.A que potser et passarien per alt

Captura de pantalla 2013-08-14 a les 12.40.33 AM‘You can travel for miles and never leave LA’ | Michelle Shocked a Come a long way.

Aplego unes breus notes per a Albert Lloreta, veí de Los Angeles per unes setmanes i que substitueixen un cafè que no vam tenir temps de fer a finals de juliol. Aquests apunts, presos en bona part d’un apunt previ meu, inclosos en el blog Són 5 mesos i publicat l’any 2005, busquen complementar, d’una manera molt personal, el paquet estàndard de visita (Hollywood, Beverly Hills, Sunset Boulevard, estudis, etc) a la gran metropoli californiana.

  1. The Getty, impressionant centre cultural dissenyat per Richard Meier, amb especial atenció a la fotografia i a l’art més inquiet. Es mostra com una joia de blanc lluminós en un dels turons de L.A. i té un apabullant accés amb ‘metro’ privat. Per passar una llarga tarda.
  2. El Japanese American National Museum permet endinsar-se en la complicada relació de Japó i els EUA, amb una parada corprenedora als traumàtics camps de concentració de Califòrnia durant la II Guerra Mundial. Val la pena preguntar a l’amable ‘staff’ per els excel·lents locals de sushi de la zona.
  3. El Paley Center for Media és un bon antídot als excessos de Rodeo Drive i Beverly Hills, que té a tocar. És un museu de la comunicació: screening rooms, lost programs, biblioteca i botiga, exposicions temporals. Imprescindible per a periodistes.
  4. El Los Angeles County Museum of Art és un dels museus més grans de la costa oest i queda lluny dels circuïts turístics. Com molts establiments americans compta amb programació paral·lela de música i cinema. Val la pena donar-hi un cop d’ull.
  5. La Catedral de Nuestra Señora de los Ángeles de Rafael Moneo, està molt a prop del Walt Disney Auditorium i és un contrapunt interessant a l’obra de Frank Gehry a la ciutat. Com fer una catedral en ple segle XXI?
  6. El Grand Central Market: tota la diversitat de la ciutat en un mercat d’alimentació viu i ple de color, i que, amb tot, compleix uns quants tòpics.
  7. Relativament a prop del turístic El Pueblo, resta com una relíquia d’un altre temps la Union Station una de les estacions de tren més boniques del món.
  8. La tomba de Marilyn Monroe és l’excusa perfecta per visitar el Westwood Village Memorial Park Cementery és d’obligada visita. Però hi ha molt més. El mapa del tresor d’un passeig de les estrelles diferent; el podeu veure aquí.
  9. Amoeba. La World Largest Indepedent Record Store. I no cal dir res més.
  10. Venice Beach paga una tarda. La platja i els gimnassos a l’aire lliure seguint la línia de costa són divertits i no decepcionen; és la Califòrnia més hedonista i excèntrica, convenientment empaquetada en oferta turística globalitzada. Però hi ha més. Val la pena passejar pels canals i descobrir la boja arquitectura que contenen i les petges de les diferents escenes artístiques que hi han fet niu.

Homenatge (i reivindicació) d’A Casa Portuguesa, a Gràcia.

Llegeixo aquest article; de Jaume V. Aroca a La Vanguardia d’avui. “A casa portuguesa, cerrada por precinto”.  Recupero, com un homenatge, i també una reivindicació, aquest apunt al blog, escrit el 17 de juliol de 2009:

“M’agrada tornar a les ciutats que m’agraden; tot i que és sempre un viatge perillós, aquest. Perquè no tornem només a retrobar la pedra i el paisatge, tornem estirant el fil de la memòria, i la memòria marca el ritme d’una música irrepetible. Tornem a capturar el miratge, i això és impossible. Pensava en Lisboa i Porto, dos ciutats que m’agraden, mentre menjava una ‘queijada’ d’A’ Casa Portuguesa. El pastisset de formatge era deliciós: la pasta de full torradeta i cruixent, l’interior flonjós, prudentment dolç… i vaig tornar a Lisboa, i vaig tornar a Porto, fa nou anys. I va ser sense esperar-m’ho, sense expectatives prefixades. I així és com un torna a les ciutats que li agraden.”

Londres, alguns itineraris (més)


Hi ha, és clar, el Hyde Park, el bulliciós Soho, la basílica de Saint Paul’s que encara aprèn a mirar el riu; també Westminister i el Big Ben, que sempre és més petit del que recordaves… Piccadilly Circus te la trobes encara que no vulguis, i el Coven Garden es debat encara, i amb habilitat ajorna la decisió, entre el que encara és genuí i l’extés poder de la franquícia. Hi ha, doncs, el Londres de sempre i cinquanta Londres més, sempre inabastables.

A continuació, alguns consells recopil·lats després d’uns dies a la capital anglesa: el mapa que il·lustra aquest apunt resumeix la nostra estada, que també podeu repassar aquí, en forma d’àlbum fotogràfic.

HAMPSTEAD HEATH. Consulteu la previsió meteorològica i reserveu el matí més net de núvols. Planteu-vos a Camden amb la Northern. Passeu dels estables i de l’engany d’una fira que ja fa anys que va deixar de ser interessant. Recupereu-vos de l’ensurt fent un bon te al cafè del Roundhouse Center, a Chalk Farm, una de les millors sales de concerts de la ciutat. Agafeu un autobús direcció Hampstead Heath per (re)descobrir el parc més gran de Londres. Llacs, boscos impenetrables i el Parlament Hill, que si el dia acompanya, regala unes fabuloses vistes a la ciutat. Londres com no l’has vist mai. El parc us reclamarà un parell d’hores, com a mínim. Us podreu refer a Hampstead, el barri dels escriptors amb més solera i avui perfecte oasi bo-bo.

ISLINGTON CANALS. Passejant per Angel, a sobre la City, és fàcil pensar: jo si visqués a Londres viuria aquí, com en Nick Hornby. És cèntric i tranquil i, penses, tampoc no deu ser tan car (sí, un perfecte cas d’autoengany terapèutic). Allà a tocar hi ha una zona de canals preciosa, anant cap a Islington (aquí, concretament). Val la pena invertir-hi un parell d’hores. Ah, sí… potser tot el que podríem pagar és un lloguer en alguna de les barcasses que hi suren confiades. Però tampoc estaria gens malament, la veritat.

SAINT PANCRAS STATION. Saint Pancras l’estació internacional de Londres és espectacular, tot just acabada de rehabilitar. Molt a prop hi ha la seu de The Guardian, amb una sala d’exposicions temporals oberta al públic. A tocar, King’s Cross espera el final de les obres. Aquesta serà un espai emergent, segur, en poc temps. Tota la gasiveria dels anglesos en el seu ‘tube’ –petit i incòmode, el metro– la corregeixen explotant la grandesa de les seves estacions de ferrocarril. Pel cas, també us podria valdre la Liverpool Street Station o la sempre convenient Victoria.

HOLBORN. La zona de High Holborn (Russell Sq direcció Saint Paul’s) val un passeig, amb el seu aire de fals barri residencial. Aquí cada porteta dóna pas a un bufet d’advocats o a un hermètic despatx de lobbistes. Fa unes dècades el lleter deixava l’ampolla blanca al portal, ara s’hi apilen els exemplars dels principals diaris internacionals. El poder que s’amaga amb discreció és el poder de veritat. Imprescindibles els Gray’s Inn Gardens, per cert.

BRICK LANE. El mercat de Brick Lane (estació Liverpool Street o Storedich Station), i en especial la zona de la Truman Brewery, els diumenges, és molt millor que l’ara excessivament higeneïtzat Spitalfields. Allà hi té una inacabable sucursal Rough Trade, paradís de l’indie britànic, i a tocar, el food hall de la Boilerhouse ofereix a preus d’escàndol el millor menjar ètnic de la ciutat.

Més consells solts:

    • Te al setè pis de la Tate Modern, un dia a la tarda, just quan es comença a fer fosc. Més informació sobre menús i horaris, aquí.
    • Picnic al parc (una oportunitat per arribar-se fins als Kensington Gardens?) amb productes comprats a la planta baixa de Harrod’s, contra tot pronòstic de preu assumible. Saliveu amb aquesta selecció de fotos.
    • Canton Arm’s, a (177 South Lambeth), a la riba Sud. Un pub que recupera receptes antigues angleses. Relació qualitat preu imbatible. “A hugely attractive type of food: rustic, solid, big flavours, no ingredient frottage. That is exactly what you get. To see it spread to this quieter corner of town is a marvellous thing.” Ep, que ho diu el Guardian!
    • Les llibreries de Charing Cross Road (en especial la Koenig, de fotografia i disseny) i Fopp’s, és clar, i els seus cedés a preu de saldo en perfecte estat de revista.
    • Sandwich (i molt més) amb classe a A. Gold, al 42 Brushfield Street. Fantàstic per fer un mos al migdia (compte amb les cues, la gent reserva per internet l’entrepà que es vol endur).

L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.

“E de novo o mar comezou a ondear
”

 

Galícia vista en una trentena de fotos. Record d’un estiu molt especial, inoblidable.

“Ós intres de calma seguíu un aire alquitrán
e de novo o mar comezou a ondear
o seu baile no meu corpo.
Dos tempos dos espellos xurdiron
as horas das postas de sol.
Para dubidar de novo á beira dun río.
Para sair de novo, agora, outra vez
ó camiño.”

(A los instantes de calma siguió un aire alquitrán / y de nuevo el mar empezó a ondear / su baile en mi cuerpo. / De los tiempos de los espejos surgieron /
las horas de las puestas de sol. / Para dudar de nuevo a la orilla de un río. / 
Para salir de nuevo, ahora, otra vez / al camino.)

Rafael Lerma. (Antología de Joven Poesía Gallega).

L’ombra de la torre d’ivori

En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).

Salabret, estendard de conquesta

És com si el planeta sencer volgués reflectir-se en aquest tros de mar. Hi trobem aquella llum màgica, que arriba com la cançó, a s’hora baixa; i també aquests dos nens que, desafiant amb una picada d’ull tots els tractats de geopolítica, van saltant d’una roca a l’altra, com si fossin continents.

Hi ha moments que queden, com aquest dissabte de juliol, a l’Escala. Només fa falta la fina xarxa del salabret per atrapar-los.