Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.

L’oració del fullet urbà

“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.

El cor de la ciutat

Hi ha molts cors, a la ciutat, tants com gàbies. “+ Amor”, diu aquest graffit de la Barceloneta. I aquest mateix missatge es pot anar descobrint arreu de la ciutat del Clot al Poblenou, passant per Sant Martí, els llocs, sempre sorprenents, on aquest artista urbà ha anat deixant la seva petja. El cor obert de la foto batega rera la runa, en la paret que un dia va bastir una casa i que avui és només un testimoni brut i desfilat. Dues venes (podrien ser dos cables, també) s’entertolliguen com l’heura a la cerca del sol, a la cerca de la vida.

Doncs sí: + Amor i… Bon Nadal!

Natura morta?

La neu que es desfà, als peus de l’esquimal; un got de plàstic a les mans i la mirada, suspesa en una nostàlgia immòbil. Un soroll infernal, a pocs metres passen rabent milers de vehicles. L’inuït i el got de cocacola, lectura irònica de la ‘natura morta’, i també prec per a l’acció. Ens interpel·la, aquest graffit, sobre el repte del sobreescalfament al planeta. Asseguts còmodament al cotxe, entenem que, en realitat, som víctimes i culpables, al mateix temps.

* Aquest graffit sobre el canvi climàtic és obra de l’artista urbà Marcos Navarro i es pot veure des de fa uns mesos al lateral de l’autopista del Maresme, a Badalona, direcció Montgat. Per cert, que la confluència de la via ràpida amb el Passeig Sant Joan, a la intersecció de Coll i Pujol, Raval, Nova Lloreda i Sant Crist és, avui, una autèntica galeria a l’aire lliure.

No neguem les solucions

Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. “No es tracta d’amagar els problemes: –diu la Dolors– n’hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d’això també en tenim, i molt.” La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s’hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat.

+ Ja t’has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d’un any que treballem per la cohesió social a Badalona.

Galeria a l’aire lliure

Rera les tres xemeneies de la Fecsa, entre Badalona i Sant Adrià, trobem les restes de l’antiga platja nudista de Txernòbil, llençades contra la costa per la fúria del dit progrés. Les restes del naufragi: quatre pescadors de canya, algun despistat que fa footing i un parell d’homes que no gosen apropar-se sota el pantalà, on els espera la furtivitat d’un xapero de mirada absent. També hi trobem una colla de grafits de gran qualitat, aquí: obres de Pez (com la que il·lustra aquest post), Zosen, Kenor, Rue, Uri, Olivia, Blue, Resto… L’espai dels artistes urbans guanya eloqüència entre els filferros oxidats i les tàpies esquerdades. És una autèntica galeria a l’aire lliure que ens desafia i ens encurioseix. Alguns dels murals ens incomoden, d’altres ens fan somriure. Així és la ‘música’ de la perifèria.

El novembre del 2008, Javier Pérez Andújar va publicar a El País la seguent crònica. Excepcional: “Y todo ello en medio de la obstinación del mar, de la obstinación de las torres, de la obstinación de los chaperos, de la obstinación del arte… por la vida”.

Les xemeneies de la tèrmica són icona, a la nostra comarca… especialment mirades de lluny, quan el trident esdevé brúixola i referent. Però rera la icona (sempre és saludable mirar a l’altra banda de les icones) … trobem aquest lloc, que és un no-lloc, tal i com dirien els teòrics de l’espai urbà. Ha estat bandejat de la narració oficial, és imprecís en la seva definició espaial (cap GPS t’hi sabria portar, aquí) i acull diferents usos fora de normes. Aquest espai sense llei sembla un error, un pixel danyat en la foto que anuncia la propera promoció immobiliaria d’alt estànding amb vistes al mar.

De fet, al costat d’aquest racó hi ha noves promocions immobiliàries, atrapades en la xarxa de la crisi immobiliària: persianes abaixades, carrers deserts i la promesa indefinida d’un entorn habitable. Al costat d’aquesta part de la Tèrmica, ja visiblement abandonada, trobem un assaig de gespa ben cuidada, que marca on arriben les obligacions del constructor. Hi ha un diàleg que és tot ironia entre la fantasmagòrica instal·lació energètica, el que va ser i ja no és; i aquests nous habitatges sense arrels, que són sense haver estat.