+Podeu escoltar el pòdcast amb el capítol en aquest enllaç.
Arrenquem un nou capítol de «Cançons per explicar el món», l’espai musical del Badalona Matí, que ja enfila la sisena temporada. I ho fem parant l’orella als lligams de família, als family ties: cançons que ens permeten acostar-nos als parents d’artistes que tothom coneix —una Dolly Parton, un Bob Dylan—, descobrir el fil que uneix estrelles del hip-hop i del dance amb el free jazz, retrobar germans impossibles en un supergrup dels vuitanta i seguir el rastre de les grans nissagues del soul.
‘La Gran Caminada’, d’Stephen King, escrita com a Richard Bachman (Les Males Herbes, 2020) No és gens difícil entendre (i gaudir) del fet que és possible ser un dels escriptors més venuts dels EUA, i alhora, amb ofici i originalitat, també un dels més interessants. És impossible deixar aquesta novel·la distòpica, que és també un mirall de les alienacions actuals i passades (el referent que sembla més clar és la guerra del Vietnam). La traducció de Martí Sales és EXCEPCIONAL. Ara començo la batalla perquè també se’l llegeixi el meu fill adolescent. Si algú vol saber si me’n surto i què en pensa, ja m’ho dirà.
És tot un honor (i una mica una responsabilitat) col·laborar amb #Interacció, la plataforma del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona per a la lectura i el debat de la política cultural municipal. Fa unes setmanes em van convidar a participar en la sèrie ‘els meus millors consells’. Hi vaig reivindicar allò que sovint passa desapercebut: llibreries, botigues de música, centres cívics, grups de lectura, entitats. Persones i espais que fan comunitat i sostenen la democràcia cultural. Podeu descobrir-los en aquest enllaç: https://interaccio.diba.cat/news/2026/09/consells-oriol-llado-esteller
Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).
‘Peixos’, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2026). És, de nou, tota una experiència deixar-se dur per la prosa d’Eva Baltasar, i els seus personatges femenins, amb tots els seus vels. En aquest cas, la cosa comença com una història d’amor, però com sempre en aquesta escriptora personalíssima, el millor és el clímax, que en les últimes pàgines es desplega ple d’intel·ligència i sensibilitat i que, al capdavall, és alguna cosa més que el típic final inesperat. M’hi he reconciliat una mica després del xoc d’Ocàs i Fascinació (potser més un conte llarg que una novel·la).
Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.
És un instant, només, però el que compta és la seqüència que el fa possible. La foto és d’ahir, a l’arribada de colònies i campaments de l’Esplai Cra-crac de Badalona (tot i que el lloc, i l’esplai o cau aquí és una mica el de menys) i mostra en Quim, un dels monitors que ‘es jubila’ aixecat al vol per alguns dels nois i noies amb qui ha fet camí els darrers anys. És un acte d’alegria genuïna, però també, penso que principalment, d’agraïment. D’això va aquest petit text… que a partir d’un instant bonic reconstrueix una seqüència de compromisos i il·lusions teixida pel grup de monitores i monitors que han dedicat hores, energia, imaginació i molt d’amor a fer possible unes colònies i uns campaments que, segur, quedaran marcats al passaport vital de mainada i joves arreu.
Cada any escric una mica el mateix, però aquí la repetició té sentit, perquè el cor del missatge és ben vigent: primer, agraïment: el compromís i el rigor de tantes monitores i monitors que, un estiu rere l’altre, asseguren que els infants puguin fer casals, colònies i campaments segurs, divertits i enriquidors. Jovent i voluntariat quan sumen (sumen, sí; i de quina manera!) són una autèntica estructura d’estat.
Ho vaig començar a escriure el 2020, un estiu d’assenyalaments i estigmatitzacions, per reivindicar una història que s’explicava poc: la del rigor amb què monitores i monitors van fer possible el lleure enmig de la incertesa. Els anys següents la idea la vaig anat madurant, i viag fer guanyar pes a una segona part, menys amable: la feinada pendent perquè el lleure educatiu sigui, de veritat, a l’abast de tothom.
Perquè és un privilegi tenir uns equips tan compromesos i amb tanta energia — i, alhora, és un problema que l’accés a aquest lleure tingui encara un fort biaix de classe (per cert, quina gran feina aquí l’esplai Borinot de l’Ateneu de Sant Roc, i la motxilla de la Salut Alta).
L’Àrea Metropolitana de Barcelona acaba de publicar L’AMB en Xifres 2026. La metròpoli en 100 indicadors, l’informe de l’Institut Metròpoli que radiografia amb dades la salut de la metròpoli. He agafat quatre dels indicadors de cohesió social i he situat Badalona —la tercera ciutat de l’àrea metropolitana— respecte dels 36 municipis que la componen. El resultat és clar: Badalona és també un dels municipis amb pitjors indicadors de cohesió social de tota la metròpoli.
Posició de Badalona en quatre indicadors de cohesió social, sobre els 36 municipis de l’AMB. Elaboració pròpia.
Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.
‘Comiats’ de Julian Barnes (Angle Editorial, 2026) comença amb un cert punt de frivolitat, però va en un crescendo de profunditat i intel·ligència molt ben travat, i finalment esdevé el gran llibre de comiat d’un dels grans escriptors anglesos. La ironia marca de la casa i una sinceritat desarmadora acaben articulant una obra breu, però punyent i valuosa que és una mena de ‘passar comptes’ amb la vida i l’art, i també una mica un tractat sobre com fer-se gran. Molt interessant també com a manual sobre ‘com escriure’.
