‘Gittersee’, de Charlotte Gneuss (Persicopi, 2025, amb traducció de Carlota Gurt): Principi i final (dues escenes que connecten de manera gens òbvia) es troben en un llibre molt bo. Reflexió íntima i punyent sobre un drama polític —la repressió i vigilància polític a l’Alemanya de l’Est— i també una novel·la de personatges, delicada i original en la barreja d’anades i vingudes en el temps, somnis i realitat. Exigeix una certa concentració, això sí.
Excel·lent traducció de Carlota Gurt; amb curiosa eliminació d’interrogants, potser metàfora d’un temps en què la pregunta era sospita, i una llengua que no es deixa encarcarar.
‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?
“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”
En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.
Una empresa de sabons al cor de la Fira de Sant Jordi gestionava multituds, mentre algunes de les entitats que al llarg de l’any organitzen presentacions i activitats literàries quedaven marginades a l’extrem de la fira, on amb prou feina arribava la gent; una parada amb llibres infantils d’editorial i qualitat dubtosa a tocar de la plaça de la Vila mentre les llibreries de la ciutat, que tanta feina fan els 365 dies de l’any, quedaven desconnectades a un racó de la Plaça Pompeu Fabra. Dues imatges que obliguen a una reflexió a Badalona que hauria d’interpel·lar el govern del PP (no soc optimista) però que, principalment, hauria de fer pensar (i actuar) al teixit cívic. Com podem recuperar una Fira de Sant Jordi cívic i cultural? Com assegurem una festa participativa, popular i que vagi més enllà de la penosa còpia de les ‘Ferias i Fiestas de Primavera y de San Anastasio’ en què corre el perill d’acabar caient.
Amb tot, abans de seguir, crec que està bé fer una mica d’història.
La lluna és l’astre metàfora per excel·lència. Fa unes setmanes, la missió Artemis ens hi ha tornat a connectar i el satèl·lit de la terra ha saltat de poemaris i discos, on ocupa un lloc destacat des de temps immemorials, als titulars de tots els diaris. I així hem gaudit durant uns dies —i això no és poca cosa enmig del caos i violència arreu del planeta— amb les fotografies impressionants de la NASA, que ens han descobert la seva cara oculta. Unes imatges que ens serveixen d’invitació per reprendre el viatge de l’Artemis i explorar la lluna com la quintaessència de l’amor inassolible i esquiu, aquesta altra cara que es resisteix a ser vista.
Aquest és el tema del Cançons per a explicar el món d’aquest abril, l’espai mensual que s’emet a RCB, dins Badalona Matí, amb Núria Rodríguez, i que també trobeu disponible en versió pòdcast.
En els darrers 12 mesos, he recorregut deu lectures que, d’una manera més directa o subtil, tenen la ciutat de ‘coprotagonista’. Des de la Barcelona impressionista de Julià Guillamón fins al Londres post-Brèxit d’O’Hagan, passant pel Tòquio quotidià de Shimazaki o el Dublín distòpic de Paul Lynch. He trobat reflexions sobre la crisi de l’habitatge, el paper de les biblioteques com a nodes comunitaris, la construcció de la identitat urbana i com les ciutats són, en última instància, l’escenari on es lliuren algunes de les batalles del nostre temps (algunes distòpies semblen, certament, la crònica periodística del present!).
Són títols recents, disponibles a llibreries i a la nostra xarxa de biblioteques públiques. Us en comparteixo la llista de més a menys recents en l’ordre de lectura.
Abans d’entrar en matèria, tres recomanacions (de moment) que també relacionen el fet urbà i els llibres:
‘Amada’de Toni Morrison (Segona Perifèria, 2026): És un llibre de punt i a part. Arribo tard a una obra que ha canviat moltes vides (perquè ofereix, ras i curt, una manera diferent de mirar el món). Immersió d’alta intensitat emocional en l’horror vergonyós de l’esclavitud als EUA en un relat que combina el que sembla impossible (brilla en aquest cas la traducció d’Ester Tallada): una prosa crua, dura i també precisa, amb una poètica bella, que reforça una de les grans troballes de Toni Morrison; la de fer gran literatura, tot homenatjant les històries orals, els mites i llegendes que viuen en tota comunitat, el poder del somni i el malson i finalment el de la literatura com a capital col·lectiu. Gràcies, Segona Perifèria per portar-la al català.
El llibre, en el fons una història de ‘fantasmes’, requereix atenció i concentració, el fil narratiu aquí és complex i fa algunes ziga-zagues, però és aquesta complexitat desbordant i quasi lírica (en molts moments) la que regala les millors pàgines.
‘Un assumpte familiar’ de Claire Lynch (Periscopi, 2026): un llibre d’una tendresa feridora i una mirada gens òbvia a la violència institucional que el patriarcat imposava a les dones que sortien del marc de la normalitat fa només unes poques dècades (en la novel·la dues dones lesbianes, a qui arrabassen els infants per la seva ‘protecció’). La Claire Lynch treballa aquesta història a partir de tres punts de vista, el de la filla ‘abandonada’, el del pare que inicia el procés de separació i el de la víctima; i ho fa amb sensibilitat, molta empatia i amb un to contingut que, penso, és molt difícil d’aconseguir i que aquí és la gran troballa de la novel·la. Molt recomanable.
El llibre del no, de Tsitsi Dangarembga (L’agulla Daurada, 2024, amb traducció d’Aurora Ballester i pròleg de Jordi Nopca): És la segona part d’un llibre que no és imprescindible haver llegit (Neguit permanent, publicat per Tigre de Paper), tot i que a mi m’agradat abordar primer perquè l’obra en qüestió té un sentit clarament cronològic. En tot cas, el plantejament és molt interessant: la història d’una nena/jove feta a si mateixa i que fuig de la violència d’una Rodhèsia a punt de ser Zimbawe, un país en guerra, en definitiva; i una família tradicional que no l’entén (perquè ni vol ni pot) i que és ‘adoptada’ per un tiet que li projecta unes expectatives insuportables quan l’apunta a una escola d’elit blanca. M’ha interessat posar-me en la pell i els ulls de la jove Tambu, i totes les trampes de la discriminació i el racisme (les més evidents i sistèmiques i les ‘auto’ inflingides). És un llibre molt ben escrit i amb una mirada, trista i desesperançada, m’ha semblat. Signa una escriptora del país (que sap de què escriu). Sobre l’Àfrica, des de l’Àfrica. Molt bé l’Agulla Daurada per facilitar-ho en català!
El rellotge verd, de Julià Guillamon (Anagrama, 2025): Un llibre feliçment caòtic, retrat impressionista d’una Barcelona que ja no és (però que jo d’alguna manera recordo i una mica enyoro, ni que sigui agafant prestats alguns dels records dels meus pares). El que podria ser un tou exercici de nostàlgia és aquí un text efervescent i sincer (és crítica i autocrítica, també) i una exhibició d’àgil i imprevisible erudició, que funciona com a peces d’un puzzle a punt per ser completat i a la vegada com a invitació per llençar les peces pel terra i tornar a començar. Identitat, família, classe i la construcció de la cultura… alguns dels grans temes de Guillamon en un llibre amb un (bon) humor especial. M’ho he passat teta!
Entre amics, de Hal Ebbott (Periscopi, 2026): a estones l’he trobat una mica massa afectat, amb un excés d’adjectius. Els meus ‘problemes’ amb la forma s’han anat temperant a mesura que avançava en el llibre, certament addictiu, i he entrat a fons en una història d’altra complexitat que dissecciona amb molta intel·ligència i sensibilitat com un esdeveniment violent desestabilitza les precàries relacions de poder i dependència d’un grup d’amics de tota la vida i els seus fills. És un llibre aspre, dur, cosa que el text de la coberta no acaba de reflectir (suposo que per convertir-lo en una peça més interessant a l’aparador de la llibreria). El final (que sembla una mica aquells de ‘esculli la seva aventura’) m’ha sorprès una mica, però no invalida un llibre d’aquells que fan pensar i que, crec, deixarà una certa petja.
