Màrius Díaz, més enllà dels elogis fàcils

Màrius Díaz, més enllà dels elogis fàcils. Imprescindible entendre i reivindicar críticament la seva petjada amb tota la seva complexitat.

Continue reading

Patrimoni (gens) secundari

[ Article publicat al Línia ]

Fa uns pocs dies, l’Ajuntament de Badalona recuperava tres fantàstics murals al pavelló de la Plana, dins el paquet de millores que està executant amb l’excusa de la celebració de la Copa del Rei. Atenció, aquest article no és sobre el penós estat dels equipaments municipals (caldria més d’un article, i tristament em continuo remetent a aquí); aquestes línies el que volen és reivindicar i convidar a (re)mirar elements com els que representen aquests tres murals. Realitats ‘invisibles’ en el nostre apressat dia a dia i que són alguna cosa més que el paisatge necessari i instrumental: ben al contrari mostren un capital patrimonial que cal reivindicar. Murals ceràmics, façanes serigrafiades, rètols de botigues amb tipografies singulars… i també edificis esdevenen un escenari quotidià que massa sovint donem per descomptat, però que si hi parem esment veurem que és ple de petits tresors.

Els tres murals ‘salvats’ de la Plana són significatius per dues raons. En primer lloc, perquè han estat recuperats i posats al dia (no és el més habitual) i en segon lloc perquè al fer-ho s’ha evidenciat el poc que sabem d’aquests elements de patrimoni quotidià que conformen la ciutat, més enllà dels béns patrimonial de gran valor i que tenen una lògica de protecció diferent més restrictiva, encara que, bé ho sabem a Badalona no sempre eficaç (aquest darrer fet també donaria per un altre article, ja veuen que se m’acumula la feina!).

(Continua)

Continue reading

Mirar enrera és, de fet, una manera de mirar endavant

Memòria compartida. Mirar enrera és, de fet, una manera de mirar endavant, una manera de fer ciutat. Vegeu sinó aquesta notícia: els arxius històrics dels barris de #Badalona s’uneixen en un projecte per mostrar online els seus fons documentals. Aquests arxius compartits poden ser –de fet ja ho són, en bona part– instruments de cohesió i de construcció d’un relat de ciutat més fort i equilibrat.

A la ciutat tenim diferents arxius en marxa, una iniciativa ciutadana d’alt valor afegit, que compta amb la complicitat del Museu de Badalona. Us animo a conèixer la feina de l’Arxiu Històric de Llefià, del de Sant Crist o del de Dalt de la Vila.

Podeu accedir a la notícia, aquí.

I Met Jesus in a Bar
(recull de no-nadales)

nyrainvincenzodepaloEl nadal és a estar a prop i lluny a la vegada, com explica sense paraules aquesta peça dels Beach Boys (circa 1969), The Nearest Faraway Place. El lloc més a prop dels llocs llunyans, una porta al misteri quotidià i que té forma d’escala de cargol en l’Aiguanaf (2007) de Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle: “avui saltarem des del trampolí d’una peixera”. Aiguanaf i gesamí. Les místiques domèstiques.

En aquest recull atípic de cançons que no són de nadal (però que podríen ser-ho) és el torn d’un himne petit, dedicat als que s’amaguen i callen. En un racó de la taula brillant i guarnida hi ha algú que canta per dins “as we hide ourselves in the last of the melting snow” (2009) amb el pop de manual dels The Leisure Society. Mentrestant, al costat, a un altre li brillen els ulls amb una Atención encandilada (2009), de Maderita: “La belleza del mundo es tan frecuente, tan desinteresada.” Avui podria ser el primer dia de la teva vida, eslògan i mantra. First Day of My Life (2005) dels Bright Eyes.

La festa nadalenca continua en el ball d’una parella que es parla a l’orella amb la seva llengua pròpia, però no intraduïble. Jesse Winchester (2009) descodificava les seves paraules d’amor: “Sham-a-ling-dong-ding means sweetheart, Sham-a-ling-dant-gong does too.” No importa el Continue reading

Un nen veu un tigre…

imatge_778“A l’ombra d’una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: no hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l’alè d’un tigre al vidre de la finestra de la mitja nit. Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d’expressar-se i les portes tancades.”

El Cercle de Viena reivindica amb la Nit del Caçador, de Davis Grubb, el llibre (inèdit fins ara, en català) que va donar lloc a la famosa pel·lícula dirigida per Charles Laughton amb Robert Mitchum com al malvat predicador (inoblidable aquest fotograma per els que encara no s’acaben de situar).

En les pàgines del llibre trobem l’atmòsfera d’ombres allargades i inquietants del film, però en el paper es projecten de forma diferent. La pel·lícula centra el focus en el predicador, que roba totes les escenes amb el verí del seu carisma. Al llibre, el predicador no ho té tan fàcil.

La Nit del Caçador, el llibre, és una faula sobre la infància i els seus silencis terribles, les pors que no es poden expressar amb paraules, el terror que esquerda la llar per sempre. El llibre tracta sobre la ‘presa’ (el nen, la innocència) i la manera com d’ell s’esqueixa l’adult confrontant-se al dubte, a l’ombra i a l’imprevist.

Tots hem vist l’ombra del Predicador quan érem petits.

La foto de la foto

8637420984_72b02b3be4_z

La foto del moment de fer la foto. Màgia i precisió, com cantaven els Nacha Pop. La família, la meva família, somriu amb la despreocupada i feliç expressió d’un dissabte de primavera a una ciutat bonica. Una cadena de petites i grans consecucions tècniques aconseguiran, del click de la càmera, al click de la seva pantalla, que l’efímer gest esdevingui una declaració de principis que quedarà com un tresor de bits, en forma de memòria compartida.

La Natalia, en Miquel i jo mateix, fa una setmana a l’Adonis Cafè, al carrer de Bailèn, 188.

D’arbres tan indiferents

“Els arbres de casa se’n van cap al bosc,
el bosc, buit tots aquests dies,
on cap ocell no podia posar-se
ni cap insecte amagar-se
ni el sol ocultar els peus en l’ombra,
el bosc, buit totes aquestes nits,
demà al matí serà ple d’arbres.”

De ‘The trees’, poema d’Adrienne Rich, traduït per Teresa Sàrries i publicat dins l’Antologia “Poesia anglesa i nordamericana contemporània”, d’Edicions 62.

Foto presa al terme d’Arbúcies, Parc Natural del Montseny.

Bonic pressagi. Ara ha fet un any. ;-)

Espectre o visió

Espectre o visió? El ‘retrat’ esbossat per un ànonim artista ens presenta dues ‘killas de barrio’ –aquesta ve a ser l’expressió. Ens sorprenen, les dues mosses, des de la paret d’una fàbrica (o és un taller? o és un magatzem? o ja fa temps que no és res?), emplaçada al polígon de Can Ribó, record d’aquella Badalona que va ser referència en l’economia productiva al sud del mediterrani. Qui són, si és que són algu? Què hi fan, aquí? D’on venen? On van? Ulls enormes i llavis molsuts, vibrant promesa en les línies del dibuix. Que fins i tot allà; on la ciutat revela que un dia va ser engranatge i on a la nit centenars de joves abandonen tot coratge entre l’alcohol barat i la música dolenta; es conjura la pregunta recurrent en els ulls d’una dona bonica: espectre o visió?

Love (revisted)


Va haver de tornar al cap d’un temps, no sé si poc o molt, i deixar clar al seu incert públic que no, que ja no l’estimava. No va tenir més remei en aquell moment que tirar d’un esprai de color blau. Millor així, de fet. Que es noti: aquell dia va entendre que tota declaració tendeix a ser, finalment, una correcció.

* Al final del carrer Josep Maria Sert, al polígon de Can Ribó de Badalona.