Les (frustrants) solucions màgiques

L’Ian McEwan és un dels escriptors més destacats del panorama literari actual. Un dia d’aquests (i qui diu un dia, diu un any) saltarà a totes les portades com a guanyador d’un premi Nobel. La seva darrera novel·la Solar ho tenia tot, el passat Sant Jordi, per ser una de les novel·les més comentades i, en canvi, em va donar la sensació que tancava la diada del llibre amb l’estrany honor de ser una de les obres amb un potencial més malaguanyat. Amb Solar, el gran escriptor britànic repassa amb afilada intel·ligència i un sarcasme coent el món científic vinculat a la investigació del canvi climàtic. El recent escàndol del Climate Gate, l’auge dels nous negacionistes, les promeses incompletes d’Obama i l’exasperant naufragi de la política postkyoto. La cosa donava, no? Potser és perquè el canvi climàtic ha passat de tall a farciment als nostres diaris i ja fa temps que ha deixat de conjurar la morbositat. Potser és perquè McEwan ha assajat una fórmula més lleugera que les seves cerebrals i intensíssimes darreres novel·les i això ha desconcertat els seus lectors. Continueu llegint l’apunt a Sostenible, on ha estat publicat originalment.

Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

La construcció de les solucions

“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [..Cliqueu aquí per a continuar llegint..]

Això s’acaba!

“Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba!” Descobreixo fent una cerca sobre l’Estiuet de Sant Martí, el blog de Ramon Erra, a Vilaweb/Enderrock, del qual he capturat aquestes breus línies. La foto és meva, això sí, feta el dissabte a la tarda, camí de casa. Demà comença el fred de veritat (ho he llegit al twitter).

Natura morta?

La neu que es desfà, als peus de l’esquimal; un got de plàstic a les mans i la mirada, suspesa en una nostàlgia immòbil. Un soroll infernal, a pocs metres passen rabent milers de vehicles. L’inuït i el got de cocacola, lectura irònica de la ‘natura morta’, i també prec per a l’acció. Ens interpel·la, aquest graffit, sobre el repte del sobreescalfament al planeta. Asseguts còmodament al cotxe, entenem que, en realitat, som víctimes i culpables, al mateix temps.

* Aquest graffit sobre el canvi climàtic és obra de l’artista urbà Marcos Navarro i es pot veure des de fa uns mesos al lateral de l’autopista del Maresme, a Badalona, direcció Montgat. Per cert, que la confluència de la via ràpida amb el Passeig Sant Joan, a la intersecció de Coll i Pujol, Raval, Nova Lloreda i Sant Crist és, avui, una autèntica galeria a l’aire lliure.

L’aigua és una joia

Després de regar, el badiu de casa els pares mostra alguns secrets, de ràpida caducitat. Recupero la fotografia que va ‘salvar’ aquestes petites gotes de l’oblit per il·lustrar el meu apunt sobre el Blog Action Day 2010, dedicat a l’aigua.

Només un 1% de l’aigua de planeta està llesta per al seu consum humà. I això té conseqüències greus: la ingestió d’aigua mal tractada mata més gent durant un any que totes les formes de violència (guerra inclosa). El que a mi em va semblar excepcional, aquelles gotetes soltes, és, per tant, una metàfora més aviat òbvia del missatge d’aquest any del Dia del Blog: l’aigua és una joia, un regal. No la podem donar per descomptada.

Captura de pantalla 2010-10-15 a las 18.30.45
Amplia la informació, aquí.

Una sola agenda

“Al capdavall, no hi ha una agenda internacional i una altra de local: és la mateixa agenda política, i en depèn el futur del planeta. L’agenda, per tant, és la mateixa: ens referim a les iniciatives d’economia verda als EUA o a la limitació dels 80 km/h, a casa nostra. Parlem de canvi climàtic al 2010, a les eleccions al nostre país; parlem de canvi climàtic al 2011, en les eleccions de les nostres ciutats. I si Greenpeace no penja pancartes aleshores, pengem-les nosaltres.” Llegir la resta de l’article, publicat a Sostenible.

Us presentem… la Foodtopia!

44424_423504297646_599332646_5024047_5098997_n

Enlloc com als EUA per polsar les coses que venen. No tant per què siguin els primers a inventar-se-les (malgrat que és així, sovint) sinó perquè són els millors explicant-les. En tot cas, es comença a estendre al país germà (no cal dir que és el gran, de germà) allò que ells defineixen seductorament com a foodtopia. Una manera d’entendre l’alimentació que arrela en els plantejaments ecologistes, però que els acaba sobrepassant. L’accent està en el que és petit i proper; el producte no és tant l’objecte com l’agent, l’economia es vincula no tant amb el consum, sinó amb la transformació. Salut, paisatge, bon ambient de treball, recuperació de la història, innovació, compromís amb la comunitat de persones… i amb l’entorn, està clar. La proximitat d’allò que mengem permet estar al cas de les històries que val la pena escoltar i permet una gestió més responsable i eficient de la trama econòmica, formada per les nostres accions, tan interdependents, tan imprevisibles. Asheville, a Carolina del Nord, encapçala aquest moviment a la costa est. A casa nostra, per sort, podem reprendre el fil de la foodtopia amb més facilitat que als EUA. Conservem en el record proper dels avis alguns bons hàbits i, de fa anys, són molts els catalans que impulsen projectes diversos de consum responsable. Un dels quals, molt proper, és el de Cal Fideuer, dins la iniciativa cooperativa de la Sargantana, a Badalona. En continuarem parlant. La revolució dels petits gestos, fa temps que ha deixat de ser un eslògan.