Les línies següents són una crònica personal del 12 d’octubre a Badalona d’ara fa 10 anys, i de la tempesta política i judicial que va despertar. És un recorregut en forma de cronologia per un esdeveniment que, en part, podria funcionar com a pròleg de l’1 d’octubre d’un any més tard —en un cas i l’altre un organisme judicial prohibia l’obertura d’equipaments públics, fet que xocava amb l’exercici de drets fonamentals— i que, en tot cas, va tensionar la política local a Badalona i la curta vida d’un govern del canvi en què vaig participar com a tinent d’alcalde. Aquest text que publico avui forma part d’un llibre inèdit que he escrit sobre l’experiència d’aquell govern liderat per Dolors Sabater i format per Guanyem Badalona, ERC-Avancem MES i ICV-EUiA. Algunes fotos del moment acompanyen el text.

El 12 d’octubre de 2016, Badalona va segrestar els titulars dels principals mitjans de comunicació de l’Estat. Avui just fa 10 anys.

Un grup de sis regidors del govern d’aquell moment (quatre de Guanyem i dos d’ERC) va decidir obrir les dependències municipals el Día de la Fiesta Nacional, malgrat l’advertiment d’un jutge que, expressament, així ho prohibia. El titular del diari Ara de l’endemà expressava la contundència a tota columna: “Badalona desobeeix”, principal notícia del dia.

Però la foto que resta del moment és una altra. És la imatge del regidor Jose Téllez trencant una resolució judicial que prohibia obrir l’ajuntament davant d’un estol de càmeres, amb la meva cara de pòquer (o d’estupefacció, per fer servir l’adjectiu d’Iu Forn) d’acompanyant, com a company de govern i alcalde accidental. En Quim Torra ho explicava així en una piulada pocs minuts després d’haver-se produït el fet: “La foto d’@joseptellez estripant la res. judicial amb @oriolllado és una de les més importants del procés en lluita”.

Aquest text, exagerat per l’emotivitat pròpia d’aquells temps polítics, és, amb tot, un indicador eloqüent del moment, i de com la petita barqueta que en realitat era el nostre govern entrava de ple en el mar obert de les expectatives impossibles i se situava a les portes d’una gran tempesta que només podíem intuir. No ho sabíem encara, però faltava menys d’un any que la política del país saltaria pels aires enmig d’una onada repressiva inaudita, amb els fets de 2017.

Com havíem arribat a aquesta situació?