Una empresa de sabons al cor de la Fira de Sant Jordi gestionava multituds, mentre algunes de les entitats que al llarg de l’any organitzen presentacions i activitats literàries quedaven marginades a l’extrem de la fira, on amb prou feina arribava la gent; una parada amb llibres infantils d’editorial i qualitat dubtosa a tocar de la plaça de la Vila mentre les llibreries de la ciutat, que tanta feina fan els 365 dies de l’any, quedaven desconnectades a un racó de la Plaça Pompeu Fabra. Dues imatges que obliguen a una reflexió a Badalona que hauria d’interpel·lar el govern del PP (no soc optimista) però que, principalment, hauria de fer pensar (i actuar) al teixit cívic. Com podem recuperar una Fira de Sant Jordi cívic i cultural? Com assegurem una festa participativa, popular i que vagi més enllà de la penosa còpia de les ‘Ferias i Fiestas de Primavera y de San Anastasio’ en què corre el perill d’acabar caient.
Amb tot, abans de seguir, crec que està bé fer una mica d’història.
El cas de la Biblioteca Can Casacuberta, tancada des de fa sis anys, s’ha convertit en un rotund exemple de mala gestió pública: més d’un milió d’euros invertits en els darrers anys en pedaços, licitacions fragmentades i “problemes ocults” que apareixen sempre a l’últim minut (ho explica bé aquest article de l’Independent). Tanmateix, Can Casacuberta és només la punta de l’iceberg d’una xarxa cultural que a Badalona s’enfonsa silenciosament i des de fa temps. El naufragi, crec que no és una paraula exagerada, va més enllà del cas de l’equipament insígnia a la ciutat. (continua)
El cicle Converses sota la Figuera, impulsat pel projecte cooperatiu Vall de Betlem i la Sargantana i que he tingut el plaer de moderar personalment aquest mes de juny, ha consolidat un espai de reflexió pausada, amb vincles intensos amb el territori, la cultura i la sostenibilitat a un dels cors més verds de l’àrea metropolitana, a pocs metres d’alguns dels barris més poblats d’Europa. Durant tres vespres de juny, sota l’ombra fresca d’una fantàstica figuera i amb la vinya de Sant Jeroni de la Murtra com a escenari, hem viscut una experiència que ha servit, més enllà de passar una bona estona —que en els temps que corren, ja seria un acte de per si prou meritori— sinó per reivindicar:
L’agricultura a tocar de ciutat com a eina de transformació social, a través de la recuperació de la vinya i el paisatge a la falda de la Serralada de Marina. Cal més suport polític i administratiu efectiu, que entengui el retorn social d’aquestes iniciatives, i que les afavoreixi amb una estratègia apropiada.
La dignificació d’un patrimoni natural menystingut, com és la Vall de Betlem, amb un gran potencial ecològic, històric i cultural. Això requereix polítiques públiques ambicioses i valentes (en línia al que exposava en aquest apunt al meu blog fa unes setmanes).
Veus valentes i singulars, com la de Rosa Rodon, amb una crítica ferma a l’excés de màrqueting en la gastronomia; o les de Roser Vernet i Júlia Viejobueno, que amb els seus llibres inclassificables ens recorden que la vida quotidiana també és un acte polític quan alinea idees i accions. I el pensament radicalment serè de Josep Maria Mallarach, que ens convida a reconciliar natura i cultura.
Sant Jeroni de la Murtra com a espai viu de cultura: de pensament, de vi i de comunitat. Un lloc fantàstic on fer cultura. (continua)
Em fa la sensació que la “Magna Celebratio”, que diu tantes coses bones de Badalona, ens l’hauríem de creure més i això vol dir… més pressupost. En parlo en aquest article al Línia:
Fa dos mil anys, Badalona era Baetulo, i des d’en fa vint, la Magna Celebratio recrea amb gust, rigor i ambició aquella ciutat romana. Aquest festival compleix dues dècades reivindicant la història romana en una ciutat metropolitana que encara arrossega, per a alguns —cada vegada menys nombrosos—, l’estigma de ciutat dormitori.
Aquest esdeveniment de recreació històrica, organitzat pel Museu de Badalona i conegut popularment com “la Magna”, ha sabut trobar el seu espai en el calendari cultural del país gràcies a una fórmula reeixida que combina divulgació històrica rigorosa amb un format proper i participatiu. Enguany, la temàtica centrada en les celebracions romanes ha permès redescobrir rituals religiosos i civils, commemoracions militars o actes honorífics als governants que, d’una manera o altra, continuen tenint reflex avui dia en les nostres pròpies formes d’organització social i política. (continua)
L’anomenada perifèria no descriu un territori de segona per si mateix sinó la relació de subordinació que un determinat indret té en una mirada determinada. Perifèria en relació a quin centre? A partir de quins criteris, o millor dit a partir de quines quotes de poder i influència, definim allò que va primer o va segon? No és ni neutral ni objectiu. A qui descriu la perifèria, per tant? Potser ens diu més coses del desconeixement o les prejudicis de la persona que l’empra, que d’aquella realitat que vol explicar.
Santa Coloma o Badalona són perifèria? Sí i no. Ho són en la mesura que se situen massa sovint al marge del relat principal i que la manera com són explicats és esquemàtica o estigmatitzadora, però no ho són en relació al seu pes o interès en la realitat d’un país.
Per sort, cada vegada és més difícil adduir desconeixement de la realitat diversa i potent del projecte col·lectiu en moviment que som; i, sembla evident, perquè així ens hi convida la realitat quan parem uns segons per observar-la, que el que hi ha són altres centralitats possibles; que tot és una qüestió de punts de vista, i quan més calidoscòpica sigui la nostra mirada més ric allò que hi veiem.
Tres bones notícies recents, en aquest exercici (perquè és un exercici) de treure’ns mandra i llocs comuns per mirar d’una altra manera la realitat que ens envolta. (continua)
Badalona ha estat titular aquestes darreres setmanes al voltant d’un arbre, convertit a la desesperada en bandera d’un nou cicle polític a la ciutat i finalment evidència que l’indiscutible habilitat per generar titulars de l’alcalde de la ciutat no és, malgrat tot, un instrument infalible per dissimular tantes mancances i desigualtats (“i tan pobres com som”, deia el poeta). Però aquest no és l’enèssim article publicat a la ciutat sobre l’artefacte lluminós plantificat en la tossudament inhòspita Plaça Josep Tarradellas. Aquest és l’article, ja em permetreu el joc, sobre l’arbre que no ens deixa veure el bosc. O de com a vegades les llums —o més concretament, el seu excés— ens enceguen i ens impedeixen veure i gaudir el sentit més humà i cívic d’un Nadal entès com a metàfora d’allò que ens cohesiona com a ciutat.
Perquè és possible trobar als nostres barris i ciutats, desenes d’exemples d’un Nadal que va més enllà dels valors venuts al millor postor; un nadal alternatiu, que aconsegueix sonar amb harmonia enmig música estrident que sona en bucle des de la playlist més previsible; un nadal que es mostra malgrat les males còpies de Disney i que sobreviu a la gran orgia de consum i residus en què hem convertit aquests dies.
Tots aquests petits nadals al marge de la programació oficial i de l’omnipresent fil musical del capitalisme a l’ús conformen un itinerari –o un mapa, si ho preferiu– en què es mostren el compromís de ciutat i un sentit de comunitat que resisteix als algoritmes pensats per aixecar-nos la camisa i buidar-nos la cartera.
Un 18,73% de la població de Badalona viu en zones altament vulnerables al canvi climàtic, i en especial a l’impacte de la calor. L’alta densitat de l’espai urbà, l’urbanisme desarticulat, el parc immobiliari envellit i precari i unes rendes en caiguda lliure i que afecten en especial col·lectius ja molt vulnerables (gent gran, famílies monoparentals…) expliquen una situació greu, especialment candent als districtes 4 i 6 (en què veiem barris com la Salut o Sant Roc). Són dades de l’estudi “La calor en un futur: Índex de vulnerabilitat al canvi climàtic”, elaborat per l’Institut Metròpoli i finançat per l’Àrea Metropolitana. La ciutat que ens espera haurà de saber donar una resposta a una realitat física cada vegada més hostil i amb un major impacte en la salut dels nostres veïns i veïnes.
Aquest estiu, en què la calor ha pulveritzat rècords a Catalunya, i també a la nostra ciutat, el termòmetre ha esdevingut el més cruel dit acusador per mostrar les vergonyes d’unes polítiques públiques insuficients, i que a Badalona s’han mostrat de nou a la ratlla del col·lapse i la fallida tècnica. (continua)
La foto que il·lustra aquest article té tot just una setmana. Mostra el panell informatiu que hi ha a l’entrada de la biblioteca de Lloreda, a Badalona, i en el qual, sota el títol de Les biblioteques de la zona, es mostren les dades bàsiques dels centres de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià. Són equipaments de diferents municipis que operen en el gran continu urbà –dens, complex i sovint oblidat– al nord de Barcelona i que darrerament hem batejat com a Baix Besòs.
La imatge subratlla la lògica territorial dels equipaments metropolitans que, com es veu a la imatge, conformen un conjunt de nodes que desborden els límits municipals. En aquests dies de precampanya electoral en què la mirada urbana es perd entre promeses efímeres, el llistat de biblioteques interpel·la a revisar el nostre paisatge quotidià. És, aquesta, una invitació oportuna a reivindicar una realitat urbana en forma de xarxa i que és plena d’oportunitats.
I, tanmateix, la foto mostra un potencial més que no pas una realitat. (Continua)
Debats de ciutat a Badalona. Que l’urgent no ens faci desviar del que és important: visió estructural i pla d’equipaments. L’article d’abril al Línia.
D’aquí a uns dies tindrà lloc la Jornada de Creativitat i Cultura, organitzada pel Col·lectiu de Creadores de Badalona i la Perifèrica (un projecte en el marc de l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord), una cita ben oportuna a les portes de les eleccions municipals i que es planteja en tres actes: un primer espai de coneixement (en el fons, de reconeixement), un segon d’escolta de les propostes de cultura dels partits polítics i un tercer, obert, d’exposició d’idees, preguntes, reflexions i, és clar, propostes per a la cultura al municipi per als pròxims anys.
S’agraeix aquesta proposta tan ben estructurada, especialment en aquest moment en què el debat ciutadà sembla haver-se reduït a veure qui té el render més gros, on la promesa a 280 caràcters puntua més que el compromís i en què, en l’interminable scroll en què hem convertit la política, s’amaga la inconsistència de projectes empaquetats i reempaquetats (venuts i revenuts) infinites vegades sense que amb prou feines prestem atenció a algunes qüestions estructurals que, com passava amb aquell dinosaure del conte, quan despertem de l’empatx de bits i paraules, tossudes, “continuen allà”.
Ara hem recuperat les lletres de Badalona que van estrenar-se durant la Copa del Rei de principis d’aquest any, un instant instagramable que s’escola entre els nostres dits quan veiem les dificultats que tenen (i continuaran tenint) per dutxar-se als pavellons de la ciutat els centenars de jugadors i jugadores de bàsquet cada cap de setmana. La distància entre expectativa i realitat esdevé insuportable. És cert que actualment està en marxa un pla de millora dels equipaments esportius de Badalona –i tal com estan les coses, benvinguda tota millora, no cal dir-ho–, però, malauradament, es queda en l’epidermis del problema. Perquè el col·lapse va més enllà dels equipaments físics (en parlava no fa tant de temps en aquest article: El Sant Josep com a símptoma), com ens ha demostrat la plataforma Bàsquet al carrer i la seva aplicació de mapeig elaborada conjuntament amb el col·lectiu Llefià.net. (continua)
📰 Article publicat al Línia, també accessible, aquí.
Deu dels dotze barris amb una renda més baixa de Barcelona no tenen cap llibreria. Són dades elaborades a partir del directori de llibreries de l’Ajuntament de Barcelona i que ha treballat l’Agència Catalana de Notícies en una informació d’alt valor, de la qual se n’ha fet ressò també el Línia. Les zones més riques de la capital del país concentren el 61% d’aquests establiments, tot i que només hi viu el 33% de la població de la ciutat.
Les dades fan referència a la ciutat de Barcelona i en sí mateixes ja són prou preocupants, però, amb tota probabilitat, encara ho serien més si les plantegessim a nivell metropolità, en què el ‘factor perifèria’ s’agreuja amb desigualtats amplificades. A la falta de llibreries en bona part dels barris metropolitans s’hi suma un mapa encara incomplet en el desplegament de biblioteques (el cas de Badalona és flagrant) i de progressiva precarització dels equipaments veïnals i cívics que van construir-se els primers anys de la democràcia recuperada als municipis, i que avui han anat envellint sense un manteniment adequat ni un projecte de dinamització prou actualitzat.
¿On és avui aquella gran inversió cívica (i econòmica!) de principis dels vuitanta i principis dels 90 mitjançant la qual els ajuntaments van reinventar les ciutats sorgides del franquisme amb la posada en marxa d’equipaments culturals també en clau de barri? Moltes ciutats metropolitanes viuen encara d’aquell impuls. Aquell esforç d’establir nodes de Continue reading →
