El noi que salta, la ciutat corrompuda

‘El fill de l’oligarca’, de Patrick Radden Keefe (Periscopi, 2026), amb traducció de Ricard Gil. Addictiva i interessant, en aquest sentit és 100% Radden Keefe. Aquesta vegada el periodista estatunidenc, però, presenta una història particular i no tant el fresc ambiciós a què potser ens tenia acostumats (els troubles d’Irlanda del Nord, l’indústria farmacèutica als EUA). A partir d’un cas individual –la història d’aquest ‘noi que salta’, que remet al London Falling, del títol de l’obra en anglès– l’autor fa créixer el retrat d’un determinat Londres, el del capitalisme financer i especulatiu, representat per l’arribada dels oligarques russos. La corrupció ambiental té els seus efectes en una història de família, que centra el gruix del relat. Potser aquí la cosa grinyola una mica, a estones, perquè a vegades queda una mica forçat quan Radden Keefe mira de connectar la gran crònica a partir del cas concret.

Un metre quadrat

‘Un metre quadrat’. Llucia Ramis (Anagrama, 2026). Podia haver estat un reportatge molt ben escrit, i també un assaig reivindicatiu actual i ben plantejat. I és en part les dues coses, però molt més. És també literatura, i de la bona. Una reflexió sobre la ciutat i un bon complement al llibre de Jordi Amat Les batalles de Barcelona; i també un cosí germà d’una altra obra de l’autora, Les Possessions. Vet aquí una mirada a peu pla al voltant d’una de les nostres grans crisis, on en conflueixen tantes altres, la de l’habitatge que és potser la més important perquè té a veure amb com habitem el món i ens hi relacionem. L’esforç de Ramis per presentar tots els arguments –sovint ben contraposats– sense perdre la mirada crítica i l’exigència és digna d’elogi, també.

Popular i interessant (a vegades passa)

‘La Gran Caminada’, d’Stephen King, escrita com a Richard Bachman (Les Males Herbes, 2020) No és gens difícil entendre (i gaudir) del fet que és possible ser un dels escriptors més venuts dels EUA, i alhora, amb ofici i originalitat, també un dels més interessants. És impossible deixar aquesta novel·la distòpica, que és també un mirall de les alienacions actuals i passades (el referent que sembla més clar és la guerra del Vietnam). La traducció de Martí Sales és EXCEPCIONAL. Ara començo la batalla perquè també se’l llegeixi el meu fill adolescent. Si algú vol saber si me’n surto i què en pensa, ja m’ho dirà.

El món és una trama

Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).

Continue reading →

I tant li fa si aquest amor…

‘Peixos’, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2026). És, de nou, tota una experiència deixar-se dur per la prosa d’Eva Baltasar, i els seus personatges femenins, amb tots els seus vels. En aquest cas, la cosa comença com una història d’amor, però com sempre en aquesta escriptora personalíssima, el millor és el clímax, que en les últimes pàgines es desplega ple d’intel·ligència i sensibilitat i que, al capdavall, és alguna cosa més que el típic final inesperat. M’hi he reconciliat una mica després del xoc d’Ocàs i Fascinació (potser més un conte llarg que una novel·la).

Una vida de novel·la

Proust, novel·la familiar de Laure Murat (Anagrama, 2025 | Traduïda per Valèria Gaillard). A mig camí de l’autobiografia, la memòria i l’assaig literari. Perfectament traduïda per Valèria Gaillard (que garanteix ritme, claredat i fluïdesa, tríada de 10) serveix com a introducció (o potser més aviat, invitació) a submergir-se en l’univers Proust (cosa que jo no he fet fins ara, ja veurem si m’hi acabo atrevint). A estones no és fàcil (per referències literàries i les cites i contracites) però el focus en la vida familiar de l’autora, filla de dues grans nissagues de l’aristocràcia francesa, manté, per bé que de forma intermitent, l’interès. El recomano, però amb l’advertiment que no és exactament una novel·la (almenys no en el sentit clàssic) i que requereix un cert esforç.

Continue reading →

Vençuts, martiris… i el poder real

Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.

Continue reading →

La lenta maceració de la vida

‘Comiats’ de Julian Barnes (Angle Editorial, 2026) comença amb un cert punt de frivolitat, però va en un crescendo de profunditat i intel·ligència molt ben travat, i finalment esdevé el gran llibre de comiat d’un dels grans escriptors anglesos. La ironia marca de la casa i una sinceritat desarmadora acaben articulant una obra breu, però punyent i valuosa que és una mena de ‘passar comptes’ amb la vida i l’art, i també una mica un tractat sobre com fer-se gran. Molt interessant també com a manual sobre ‘com escriure’.

Acabar el món (a fi de bé)

Un assaig-assaig que sorprèn per l’erudició, l’eclecticisme dels referents i la singularitat del plantejament. És possible escriure un llibre sobre la fi del món que no sigui el ‘campi qui pugui’ darwinista de l’extrema dreta actual i que, ben al contrari, sigui una reivindicació a reimaginar la societat fallida actual per transformar-la? L’Eudald Espluga aconsegueix aquesta quadratura del cercle en un llibre que es presta a una llarga conversa i que és molt interpel·lador (a estones cal administrar-lo una mica per no reescalfar-se massa les idees!, o per deixar descansar el subratllador abans no esgoti la tinta).

Continue reading →

Minúscula majúscula història

‘Kolkhoz’ d’Emmanuel Carrère és moltes coses alhora i totes interessants: és una memòria personal, i els miralls que proposa al voltant de la mare –una de les grans intel·lectuals franceses– i el pare –a partir de les notes del qual basteix el relat–. A la vegada és un viatge ‘en vertical i horitzontal’ per l’Europa del segle XX i XXI, pivotant al voltant de Rússia, però en la qual hi ha reflexions sobre les noves (i velles) tiranies, la immigració i els refugiats, els mitjans de comunicació, les grans institucions culturals… i també, en un pla més personal, a voltes fins i tot podríem dir més íntim, sobre l’envelliment, les ferides del passat, les relacions familiars. Està molt ben escrit, com tot el que escriu Carrère: no us espanteu en les primeres pàgines, on els noms et fan ballar una mica, el llibre es llegeix molt bé i obre moltes vies de reflexió. També per entendre el present.

Continue reading →