‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!
Gràcies Gerard Remendo per la referència a Momo.
Relíquia de Pol Guasch (Anagrama, 2025). No és fàcil llegir una novel·la com aquesta, centrada en el suïcidi del pare de l’autor, i escrita a cor obert, a l’estil directe, poètic, quasi hipnòtic (adjectiu que robo a Colm Tóibín) d’un dels escriptors més singulars de les nostres lletres. És una crònica familiar escrita amb una delicadesa desarmadora i també, en part, una novel·la de creixement, a partir del suïcidi sense ‘carta de comiat’ d’un pare present i absent. D’alguna manera, i això m’ha agradat especialment, és també un aparador de ‘personatges’, en Pol Guasch aconsegueix equilibrar la novel·la aprofundint, administrant misteri, distància i intimitat, pare, mare, germans i altres parents, al capdavall molt més que mers comparses de la primera persona. Molt interessant, a més, l’exercici literari de recollir cartes de comiat d’altres escriptors i artistes que es van suïcidar.
Continue reading
És d’aquells novel·les que acaben amb desenes de marques i subratllats. Ressona especialment avui la reivindicació que Lea Ypi fa de la persona per damunt de pàtries i els fanatismes que els fan de guardespatlles. Aquell món d’ahir, en plena mutació, a cavall de l’Imperi Otomà, les dues grans guerres del segle passat i l’arribada del comunisme als Balcans… pot recordar-nos l’espiral d’incertesa i violència que vivim ara. Vet aquí una història familiar que es va completant (i a la vegada deconstruint) a través de les visites que l’autora / protagonista fa a diferents arxius d’una Europa que ja no existeix i que en part també és una qüestió d’arxiu. La literatura (la paraula, al capdavall) connecten amb la memòria per il·luminar la dignitat de totes les persones, robada per la brutalitat del poderós. Hi ha moltes capes i diferents nivells de lectura, però s’agraeix l’agilitat de l’escriptura i la seva claredat. Hi ajuda, segur, la traducció de Míriam Cano.
Continue reading
Una petita gran novel·la en què excel·leix la traducció de P.J. Hernàndez que té un encàrrec que sembla impossible: portar al català el basc de Miren Amuriza, un autèntic prodigi de llengua, ple de matisos i capes, ritme i imaginació, ple d”impureses’ (faig servir la mateixa expressió que en el pròleg). Pleibac és la història de lleialtats, dependències i amistat entre dues adolescents, la Polly i la Jone, en l’Euskadi rural (i poligoner) dels noranta, contaminat de violència i desesperança. La novel·la creix i esdevé un autèntic tour de força, des d’un racó de món cap al planeta sencer, amb un plantejament en crescendo, molt hàbil en la dosificació d’informació, enmig d’imatges d’una gran potència quasi poètica, a estones, també, mig onírica… Una ‘prosa parlada’ que t’atrapa i que et fa devorar les pàgines.
‘Gittersee’, de Charlotte Gneuss (Persicopi, 2025, amb traducció de Carlota Gurt): Principi i final (dues escenes que connecten de manera gens òbvia) es troben en un llibre molt bo. Reflexió íntima i punyent sobre un drama polític —la repressió i vigilància polític a l’Alemanya de l’Est— i també una novel·la de personatges, delicada i original en la barreja d’anades i vingudes en el temps, somnis i realitat. Exigeix una certa concentració, això sí.
Excel·lent traducció de Carlota Gurt; amb curiosa eliminació d’interrogants, potser metàfora d’un temps en què la pregunta era sospita, i una llengua que no es deixa encarcarar.
‘Els Testaments’ de Margaret Atwood (Quaderns Crema, 2019 | Traducció d’Ernest Riera). És el complement natural a El conte de la serventa (el llibre, i també una mica la sèrie), tot i que es queda lluny de la seva força i originalitat (la del llibre, i també una mica la de la sèrie). Amb tot i això, paga la pena perquè la Margaret Atwood és una magnífica escriptora i la distopia continua convidant reflexions i propiciant debats. M’ha interessat especialment la disjuntiva moral amb què topa la Tia Lydia, per què respon a una pregunta inquietant i difícil: és possible redimir-se quan hom ha triat el cantó dels dolents per salvar la pròpia vida?
“¿Quin sentit té llançar-te al davant d’una piconadora pels teus principis morals, i acabar esclafada i plana com un mitjó sense peu? Val més confondre’s en la gentada, en la untuosa gentada de devots aduladors, dels instigadors d’odi. Era millor llançar pedres que no pas que te les llancessin a tu. O si més no, era millor per a les teves possibilitats de continuar amb vida. Ho sabien perfectament, això, els arquitectes de Galaad. La seva mena sempre ho ha sabut.”
En definitiva, es nota una certa precipitació en el plantejament i en alguns moments es veuen massa els fils de l’artifici. Però no em penedeixo gens d’haver-lo llegit.
Continue reading
‘Amada’ de Toni Morrison (Segona Perifèria, 2026): És un llibre de punt i a part. Arribo tard a una obra que ha canviat moltes vides (perquè ofereix, ras i curt, una manera diferent de mirar el món). Immersió d’alta intensitat emocional en l’horror vergonyós de l’esclavitud als EUA en un relat que combina el que sembla impossible (brilla en aquest cas la traducció d’Ester Tallada): una prosa crua, dura i també precisa, amb una poètica bella, que reforça una de les grans troballes de Toni Morrison; la de fer gran literatura, tot homenatjant les històries orals, els mites i llegendes que viuen en tota comunitat, el poder del somni i el malson i finalment el de la literatura com a capital col·lectiu. Gràcies, Segona Perifèria per portar-la al català.
El llibre, en el fons una història de ‘fantasmes’, requereix atenció i concentració, el fil narratiu aquí és complex i fa algunes ziga-zagues, però és aquesta complexitat desbordant i quasi lírica (en molts moments) la que regala les millors pàgines.
El llibre del no, de Tsitsi Dangarembga (L’agulla Daurada, 2024, amb traducció d’Aurora Ballester i pròleg de Jordi Nopca): És la segona part d’un llibre que no és imprescindible haver llegit (Neguit permanent, publicat per Tigre de Paper), tot i que a mi m’agradat abordar primer perquè l’obra en qüestió té un sentit clarament cronològic. En tot cas, el plantejament és molt interessant: la història d’una nena/jove feta a si mateixa i que fuig de la violència d’una Rodhèsia a punt de ser Zimbawe, un país en guerra, en definitiva; i una família tradicional que no l’entén (perquè ni vol ni pot) i que és ‘adoptada’ per un tiet que li projecta unes expectatives insuportables quan l’apunta a una escola d’elit blanca. M’ha interessat posar-me en la pell i els ulls de la jove Tambu, i totes les trampes de la discriminació i el racisme (les més evidents i sistèmiques i les ‘auto’ inflingides). És un llibre molt ben escrit i amb una mirada, trista i desesperançada, m’ha semblat. Signa una escriptora del país (que sap de què escriu). Sobre l’Àfrica, des de l’Àfrica. Molt bé l’Agulla Daurada per facilitar-ho en català!
El rellotge verd, de Julià Guillamon (Anagrama, 2025): Un llibre feliçment caòtic, retrat impressionista d’una Barcelona que ja no és (però que jo d’alguna manera recordo i una mica enyoro, ni que sigui agafant prestats alguns dels records dels meus pares). El que podria ser un tou exercici de nostàlgia és aquí un text efervescent i sincer (és crítica i autocrítica, també) i una exhibició d’àgil i imprevisible erudició, que funciona com a peces d’un puzzle a punt per ser completat i a la vegada com a invitació per llençar les peces pel terra i tornar a començar. Identitat, família, classe i la construcció de la cultura… alguns dels grans temes de Guillamon en un llibre amb un (bon) humor especial. M’ho he passat teta!
Tres fragments que m’han agradat:
Continue reading
Entre amics, de Hal Ebbott (Periscopi, 2026): a estones l’he trobat una mica massa afectat, amb un excés d’adjectius. Els meus ‘problemes’ amb la forma s’han anat temperant a mesura que avançava en el llibre, certament addictiu, i he entrat a fons en una història d’altra complexitat que dissecciona amb molta intel·ligència i sensibilitat com un esdeveniment violent desestabilitza les precàries relacions de poder i dependència d’un grup d’amics de tota la vida i els seus fills. És un llibre aspre, dur, cosa que el text de la coberta no acaba de reflectir (suposo que per convertir-lo en una peça més interessant a l’aparador de la llibreria). El final (que sembla una mica aquells de ‘esculli la seva aventura’) m’ha sorprès una mica, però no invalida un llibre d’aquells que fan pensar i que, crec, deixarà una certa petja.
També a Goodreads.