‘La Gran Caminada’, d’Stephen King, escrita com a Richard Bachman (Les Males Herbes, 2020) No és gens difícil entendre (i gaudir) del fet que és possible ser un dels escriptors més venuts dels EUA, i alhora, amb ofici i originalitat, també un dels més interessants. És impossible deixar aquesta novel·la distòpica, que és també un mirall de les alienacions actuals i passades (el referent que sembla més clar és la guerra del Vietnam). La traducció de Martí Sales és EXCEPCIONAL. Ara començo la batalla perquè també se’l llegeixi el meu fill adolescent. Si algú vol saber si me’n surto i què en pensa, ja m’ho dirà.

Odissea, d’Homer (La casa dels clàssics, 2026 | Traducció de Pau Sabaté). Va començar com un desafiament estiuenc autoimposat i ha acabat en forma d’autoregal. No ha estat fàcil, però la prodigiosa traducció de Pau Sabaté ha estat el millor aliat, com també l’imperdible pròleg de Roger Aluja i l’epíleg de Dolors Miquel (que recomanaria llegir abans, no després). Estic molt content de la lectura –i no només per poder dir la meva sobre la pel·li del Nolan, que encara no he vist– sinó per completar una peça en un puzle del qual no era molt conscient que necessitava acabar. Després de llegir aquest monument, entens moltes referències, i aprens a gaudir d’una lectura, i una llengua, que requereix més temps i més esforç, però que dona claus i obre algunes finestres. La lluita d’Odisseu per tornar –mai content, enlloc–, en un món que s’enfonsa i en el qual l’èpica i l’honor se substitueixen per ardits i astúcies (la primera expressió de Carles Riba, la segona de Pau Sabaté), i en la qual la violència física i de classe és extrema… ressonen en el món d’avui. Odisseu és un heroi força políticament incorrecte (egoista, inconstant, envejós i irat) però també té a les mans alguns miralls on veure’s i entendre’s una mica. L’estiu que ve intentaré l’Ilíada… i pel camí miraré d’estirar el fil de la lectura de Penèlope (quin gran personatge!) que va fer Margaret Atwood (reivindicada per Dolors Miquel).

‘Peixos’, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2026). És, de nou, tota una experiència deixar-se dur per la prosa d’Eva Baltasar, i els seus personatges femenins, amb tots els seus vels. En aquest cas, la cosa comença com una història d’amor, però com sempre en aquesta escriptora personalíssima, el millor és el clímax, que en les últimes pàgines es desplega ple d’intel·ligència i sensibilitat i que, al capdavall, és alguna cosa més que el típic final inesperat. M’hi he reconciliat una mica després del xoc d’Ocàs i Fascinació (potser més un conte llarg que una novel·la).

Maria Stuart d’Stefan Zweig (Segona Perifèria, 2026): Una altra de les grans biografies de Zweig: la combinació feliçment habitual d’intel·ligència, erudició, humanitat, ritme i afinat sentit de l’observació. Com passa en quasi totes les seves obres de ‘no-ficció’ es pot llegir també com un manual de ciència política (aquí molt centrada en el lideratge organitzacions complexes –partits polítics– i la gestió dels entorns), ben vigent.

‘Mil cosas’ de Juan Tallón (Anagrama, 2025). Té la lògica (i també el final, i quin final!) d’un conte curt. Es llegeix d’una revolada i és un autèntic plaer fer-ho amb la llengua afilada i afinada de l’autor jugant (però sense abusar) d’aquelles frases-epitafi que ve de gust subratllar. És la metàfora macabrament perfecta del nostre món d’avui, mirall d’allò que Momo de Michel Ende avançava fa dècades: el robatori del temps!

Gràcies Gerard Remendo per la referència a Momo.