Interessant, molt interessant, la peça que, ahir al vespre, va emetre TV3 en indiscutible prime time: Adéu Espanya?. Un interrogant més aviat retòric, el que Dolors Genovès, la directora del reportatge, va situar al final del vers de Maragall, escrit a finals del segle XIX però que es manté actual i desafiador com el primer dia. ‘Adéu Espanya?’ em va semblar un document interessant, ben realitzat (un pèl sobreproduït, potser), oportú, i suggerent. Normalitza (i en certa manera actualitza) una visió bandejada durant anys, dècades, de la televisió catalana (i de l’statu quo mediàtic en general). L’emissió del documental exemplifica (ep, és una més de les diverses senyals) la superació del marc de la transició: és refrescant la manera com comencem a abordar qüestions tabú, l’avidesa amb la qual cerquem exemples i referents per bastir un autèntic debat col·lectiu (encara no hem arribat a aquest punt, però) sobre el nostre futur. ‘Adéu Espanya?’ ofereix, doncs, elements (dret internacional, competitivitat, perspectiva de futur… i no pas por, odi o fatalisme) a una conversa indefugible com a país.

Però no és un documental, ‘Adéu Espanya?’, o no exactament. Diria, més aviat, que és el plantejament d’una tesi. L’interrogant del títol és retòric (insisteixo): el guió camina sobre la causalitat, no la dialèctica. Això li treu valor? Diria que no: almenys si som capaços de passar del ‘Veus? com tenim raó?’ al ‘I tu què en penses?’. Que la bona notícia seria ara poder veure un ‘Hola Espanya’ –ja ens entenem– per descobrir quins són els arguments dels que creuen que tenim futur dins el projecte ‘Espanya’. Que si això passés voldria dir que, com a societat, estem ja en plena discussió, i que per tant hem començat a corregir un dèficit democràtic. Que es pot parlar de futur sense l’amenaça de cap exèrcit, que així ho estan fent a Grenlàndia, Escòcia o Quebec.