La frase -m’agrada més veure-la com un consell- és de Martin Scorsesse i ha estat ampliament citada. Almenys un cop a l’any cal reveure The Searchers’. Jo ho procuro fer des de fa cinc anys ben bons. L’obra mestra de John Ford, que en castellà es va estrenar amb el mític títol de ‘Centauros del Desierto’, és una lliçó de cinema, però és també una enorme lliçó d’humanitat. La meva cita anual amb el curtit i misteriós Ethan Edwards i la seva cerca dolorosa i sense fi em regala sempre coses noves. Els nens robats en les incursions índies, capitanejats pel brutal Scar, omplen d’odi el pap del vell cowboy protagonista, interpretat per un inoblidable John Wayne. La búsqueda, que dóna nom al títol de la pel·lícula i que articula el guió, té la forma d’una enorme pregunta, plena d’actualitat en la nostra societat multicultural d’avui: on comença i on acaba la família?, quins són els vincles que formen una comunitat?, com es formen les persones?, quin pes hi té la cultura?, quin pes té la raça? El començament i el final del film ens mostren un paisatge erm i amenaçant des dels enquadraments -diguem que- accidentals d’una finestra i una porta. Algú, nosaltres, observa aquesta natura indomable des de la precària tranquil·litat d’una casa. Veiem el món des d’una mirada, la nostra, que és construïda, i que per tant no és natural ni neutra. Els personatges del film veuen el país des d’una polsosa granja que s’alça tossuda i hospitalària enmig del desert de Texas. El perill, en aquest cas, el representen els temibles comanches… guerrers implacables i cruels, però que són a la vegada el necessari contramirall d’un país que tot just es formava, entre la por i la venjança, entre l’odi i l’amor. Ethan Edwards, el millor paper de John Ford, és el compendi de totes aquestes contradiccions, capaç del millor… i també del pitjor; reflex perfecte de la seva pròpia pàtria, aquesta terra dels lliures i els valents, senyors i senyores, els Estats Units d’Amèrica.