Que els líliums són la millor flor per tenir a casa, i que només cal anar tallant uns centímetres de la tija de tant en tant i canviar-los l’aigua cada dos dies, i tindràs flors per dues setmanes. Que quan un va a comprar embotit, és útil demanar que l’envasin al buit… que és un valor segur i un ajut en cas d’urgència: qualsevol pa torrat pot ser passable, però el pernil salat és poc amic de les improvisacions. Que el gel s’ha de comprar en bosses, a la gasolinera; i no s’ha de fer en les cubiteres de sèrie de la nevera. Que quan un prepara un gintònic i deixa la llimona sobre el marbre queden unes taques que delaten i evoquen a la vegada. Que ni els texans, ni les samarretes, ni les tovalloles ni els llençols es planxen… que en tot cas, les camises; però que si s’estenen amb cura o en un penjador ni tan sols cal. Que és mentida que no es pugui tenir la roba al tambor de la rentadora vuit hores i que en acceptar això s’obre un horitzó ben tranquil·litzador: ¿qui t’impedeix posar la rentadora abans d’anar a treballar i estendre-la (sempre en un lloc ben ventilat, atenció) en arribar? Que els draps nets poden tenir alguna taca (i no passa res). Que el “la setmana que ve m’apunto al gimnàs” ha estat substituït per “a les nou de la nit tancaré l’ordinador”, amb el mateix penós percentatge de seguiment. Que una de cada quatre llistes que fas per anar a comprar te l’has de deixar a casa perquè així segur que et deixes coses, però en portes d’altres. Que és millor que et truquin al mòbil que a casa, que al final al fix sempre és gent que et vol vendre no sé què però que no sap si et dius Lladó Oriol, Esteller Lladó, o Oriol Lladó. Que les millors espelmes no són les de l’Ikea, bé que són les més barates i pràctiques. Que no cal amagar que el lavabo pot ser una útil hemeroteca. Que hi ha discos prohibits quan arriba la nit. I cançons que curen, un diumenge al matí. Que convé tenir sucre a casa i llet, encara que un no prengui ni una cosa ni l’altra amb el cafè. Que les receptes orienten, però que no decideixen. Que el blau i el negre a vegades lliguen (és a dir, que tot lliga, si tu vols que lligui!). Que les pinces d’arrencar pèls, contra el que un sempre havia pogut defensar, són, sí!, imprescindibles en una casa. Que com a mínim cal tenir una bona ampolla de vi negre al prestatge i una de blanc a la nevera. Que de tant en tant cal netejar el cubell d’escombraries i els prestatges a la nevera, però que per poc que puguis no t’ho pensis dues vegades a l’hora de contractar algú unes hores per fer aquestes feines. Que el moble sabater és per alguna cosa, però que és ben normal oblidar-se’n. I que, ergo, amb els problemes que ja tens, no deixis que les sabates llençades de qualsevol manera a l’entrada de casa et facin sentir culpable. Que a vegades les plantes es moren, fins i tot si les has regat com tocava.
…Quan dius “homes”, et refereixes a les persones de gènere masculí?
Per què aquestes “coses” cal que les sàpiguen els homes que “viuen sols”?
Els que viuen acompanyats, no cal que les sàpiguen?
Els homes que conviuen amb algú, aquest algú ho sap tot i els ho fa tot?
Per què només parles dels “homes”?
Les “dones”, són persones del gènere femení, oi?
Les dones, no cal que les sàpiguen aquestes “coses”?
I si cal, només les que “viuen soles”?
O potser totes les dones ja van néixer sabent tot el què cal saber, tant si viuen soles com si ho fan acompanyades?
Només els “homes que viuen sols” se’ls pot prendre per tanoques?
No n’hi ha de “dones que viuen soles” que puguin ser tanoques?
Les persones, tan les del gènere masculí com les del femení, si viuen soles, perden el sentit comú?
Jo conec un home que viu sol que és, com diria la tieta, una joia: ho sap tot de la intendència casolana, ho fa tot, i tot ho fa bé.
També conec una dona que no viu sola que és, com diria la tieta, un desastre. Podria ser que s’hagués “espatllat” per culpa de conviure amb un home que abans vivia sol i ningú li hagués explicat el què “calia saber”?
També podria ser que aquesta dona ja fos una tanoca abans de conviure amb un home tanoca i, per tant, no s’hagués espatllat a causa de la convivència, sinó que ja va sortir malament de fàbrica…com si diguéssim, amb el pecat original de les persones del gènere masculí que viuen soles, una mena d’errada genètica, no?
M’ha agradat molt aquesta entrada, Oriol! L’he trobat divertida i pedagògica però, saps què? també m’ha fet obrir els ulls: deixo de planxar ara mateix i me’n vaig al cinema. I el meu home, com que no viu sol i per tant ho sap tot, i ho pot fer tot, que em faci el sopar i em posi al bell mig de la taula un ram de líliums ben perfumat.
Bones festes de maig! ;-)
I jo afegiria les virtuts de congelar el que has cuinat el dia en què et decideixes a anar més enllà de les amanides i la pasta, per repetir en un altre moment. I que si t’avorreix el teu xampú, és divertit tenir-ne tres o quatre diferents i anar canviant, que per una persona sola l’ampolla sembla que no s’acaba mai. I que sopar davant de la tele no és pecat.
Molt bo, el post. M’ha agradat força! :)
I jo afegiria les virtuts de congelar el que has cuinat el dia en què et decideixes a anar més enllà de les amanides i la pasta, per repetir en un altre moment. I que si t’avorreix el teu xampú, és divertit tenir-ne tres o quatre diferents i anar canviant, que per una persona sola l’ampolla sembla que no s’acaba mai. I que sopar davant de la tele no és pecat.
Molt bo, el post. M’ha agradat força! :)
Aplaudiment… el meu sabater ara és al costat de la impresora, just a sota de l’escriptori. Tinc unes roses de Sant Jordi encara amb aigua i a la meva nevera i ha molta pizza tarradelles.
Perquè, és clar, passen temporades que lo més endresat que queda al pis són els llibres o els cd’s. Si és q et quedes curt :-)