Sempre que vaig a veure un espectacle de dansa ho faig mig per accident. Procuro asseurem davant l’escenari amb reverencial prudència… i un lleu temor en el judici, que em costa d’evitar. D’alguna manera, dec pensar que la subtilesa dels ballarins evidenciarà vergonyosament la meva poca traça en aquest art escènic: vaja, que em falten referents, que no en sé res, d’això… que bla, bla, bla. Al capdavall, ¿sabré dir perquè m’agrada, l’espectacle? És veritat que això no és l’important, que l’important és saber si t’agrada o no una cosa, i no pas saber explicar el perquè. Però quan caminem insegurs en un camp tendim a voler-nos explicar massa, preferim passar-nos de crítics que d’entusiastes. Ens cal dir alguna cosa més. Per si de cas.
Pensava en tot això amb un somriure als llavis, el divendres passat, i en totes les paraules que s’amagaven rera aquell somriure. Paraules que no calia dir. Sortia del Teatre Nacional de Catalunya, on una amiga m’havia convidat d’improvist a veure ‘Sombreros’, un espectacle de la companyia francesa DCA, dirigida per Philippe Decouflé. L’espectacle, tan recomanable com és, només ha fet escala tres dies al nostre país. Avui és l’últim dia.
Eps, ara ja tinc una pista del teu divendres al vespre…