El Japó que no sorprèn

Algunes crítiques de cinema van acompanyades d’una disculpa. I sinó d’una disculpa, sí almenys d’una justificació. L’altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d’Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. ‘Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet’. L’apunt era una forma elegant de dir que no m’havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d’explicar –també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant– una determinada predisposició, o una determinada ‘mala’ predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l’afectació en els títols, que si l’ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: ‘El mapa de los sonidos de Tokyo’ és una pel·lícula d’Isabel Coixet, per bé i per mal.

Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m’han interessat, malgrat tot. 

 

Totes menys aquest ‘viatge’ al cor del Japó, encarcarada història d'”amor foux”, que m’ha recordat més als textos de ‘Lonely Planet’ que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d’un occidental. La pel·lícula no m’ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m’ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s’havia perdut en l’intent, que s’havia perdut en la traducció.

2 thoughts on “El Japó que no sorprèn

  1. A més, la Cuixet ha provocat en alguns moments un cert emmirallament
    estètic amb Lost In Translation. Crec que li ha sortit una barreja
    cutre entre peli d’amor, reflexiva, d’altes passions,
    d’incomunicació… i no s’acaba de creure absolutament res.

    A més, l’auto-doblatge de Sergi Lopez és pèssim.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *