Ice Age 3 no és la millor de les tres, però és, potser, la més interessant. Hi ha, és clar, bones dosis d’acció molt ben rodada (fabulosa la vertiginosa seqüència de la cascada de lava) i hi ha també gags deliciosos (molt ben resolts i quasi addictius tots els relacionats amb la persecució inacabable de l’aglà per part de l’Scratt i l’Scratte).  L’interès, però, rau en un plantejament previ, molt actual, que profunditza en qüestions ja apuntades en les dues anteriors. La reivindicació de l’excepció, l’atenció cap als nous models de família. Aquí, en el subtext, trobem els matrimonis entre membres d’un sol sexe, les relacions interracials, les maternitats tardanes… Els dibuixos animats sempre han estat bons vehicles de transmissió moral. També en aquest cas. Només que en aquesta ocasió, la moralina està bé, perquè no ens condemna en gàbies d’or, sinó que que ens fa volar damunt una butaca de cine. Ice Age 3 és un perfecte entreteniment familiar, però també és un ‘agent discret’ que treballa dins el nostre cor i el dels nostres infants i que ens diu que ‘la raresa’ no és problema, i no només això, que ens subratlla amb simpatia que l’heroi d’una pel·lícula pot ser, precisament, el rar. Que una mofeta pot adoptar tres petits dinosaures, i que un felí de llargs ullals es pot ofegar en tres gambades, que l’elefant, immens i poderós, pot tenir por de no ser un bon pare… i que no passa res, que ‘els guapos són els raros‘. Que, en definitiva, els anuncis de Kinder Sorpresa –amb les guapes mares que esperen i amb el nen rosset que es llença als peus del pare corpulent que arriba de la feina– són caducs i injustos. I que, sincerament, són més increïbles que una colla d’animals de l’edat de gel ballant el rythm’n’blues de la Queen Latifah.