En Paul Simon (a la dreta de la imatge) té una cançó molt maca que diu ‘That’s why God made the movies’ i en Loudon Wainright III (el pare d’en Rufus, pels indies despistats) una altra que fa ‘The Movies ara a mother to me’. Els dos intèprets afinen bons versos quasi sempre, però en aquest cas coincideixen, a més, en una mirada molt similar. Les pel·lícules com a salvació. És més que una declaració d’amor al cinema, això. És una confessió. I fa posar els pels de punta, almenys a mi. Potser perquè jo també he pensat moltes vegades això de que ‘Déu’ va fer les pel·lícules o que en alguna ocasió també m’he sentit consolat i tranquilitzat per una mare intangible, projectada a 35mm. La sublimació del cinema pot portar-nos a la bogeria, com aquella Mia Farrow que veu aparèixer en Jeff Daniels de la pantalla, a la Rosa Porpra del Cairo. Però bé, la insensatesa és una de les eines de les ens dotem per anar fent a la vida. I a vegades aquell moment, just després de tancar els llums de la sala, és el més semblant que podem tenir a ‘viure una altra vida dins la nostra vida’. I no és poca cosa. Sigui cosa de Déus, sigui cosa de mares.