Et regalen un cd. Però no és un cd qualsevol. És un cd que ha tingut algú, un cd usat.

És l’objecte viu, el testimoni lliurat en la llarga carrera, record compartit, record transformat. És un regal bonic perquè, clar, és molt més que l’objecte: la música que conté, el moment capturat en unes notes, uns versos i unes fotos… el salconduït a un lloc millor (existeixi o no).

Però a la vegada és l’objecte en sí mateix: el petit estrip en la caràtula, la imatge gastada, el disc que balla a dins, de tan treure’l i posar-lo, tot allò que apunta a una quotidianitat anterior, que no passada, i molt menys encara, oblidada.

Em fascina la mutació implícita en allò que és (aparentment) inanimat: de l’objecte ‘fabricat’ en les grans línies de producció de la cultura de masses a tresor secretament i imperceptiblement únic.

El missatge en l’ampolla continua arribant a les platges de tot el món, cada dia. A mi, aquest matí m’ha arribat per correu postal.