La d’associar la felicitat i la imbecilitat és, potser, una de les calúmnies més enverinades de les orquestrades pels membres de la internacional del cinisme. Mike Leigh planta cara a aquesta mentida en el seu últim film, la imprescindible Happy-go-lucky. La pel·lícula descriu la vida d’una mestra de primària –inoblidable Sally Hawkins en el paper de Poppy–, una dona que irradia una encomanadíssa felicitat i que el director subratlla més enllà de les convencions. Lluny de la normalitat, doncs, Poppy recorre la porosa frontera entre el seny i la rauxa, entre la intel·ligència i l’estupidesa. L’accent que Leigh posa en la història és molt interessant:  el director ens parla de la felicitat, si, però no la que és el refugi dels beneïts, sinó la que és un instrument. L’ instrument que els valents tenen per canviar el món. Poppy no és una inconscient: hi ha un dolor fondíssim en la seva mirada –està esplèndidament filmada la seva torbadora relació amb el homless de la fàbrica abandonada–, un sòlid compromís en els seus actes, talment fos una mena de santedat del segle XXI. Que no us enganyin el tràiler i el material de difusió del film a l’estat espanyol, els quals semblen entestats a presentar-nos una càndida comèdia sense gaire suc ni bruc. Happy-go-lucky és tota una declaració de principis que s’aixeca, elegant i sòlida, sobre el que podia haver estat un barat empatx d’humanisme new-age.