“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.