“El primer día del resto de nuestras vidas” és una d’aquelles pel·lícules franceses que podrien ser americanes, filla d’una indústria sense complexos (per això és indústria), que equilibra bé la fórmula entre la comèdia, el drama i el llibre d’autoajuda, versió cinematogràfica. Això no vol dir que la pel·lícula no passi bé (que passa molt bé), només que amb els dies s’aprima una miqueta i va perdent pes en la memòria cinematogràfica. Tanmateix, m’ha fet pensar, bé que diria que per raons que van més enllà dels preceptius 35 mm. La pel·lícula de Rémi Bezançon ha estat un èxit a França. I ho ha estat retratant una història de (pretesos) conflictes generacionals que, curiosament, queden oportunament diluïts en el guió. Perquè aquesta és una pel·lícula adreçada als pares nascuts als anys seixanta, un interessant ‘target’ comercial. La insatisfacció amb els destins de l’existència, la transgressió de la norma, els nous començaments… tot són estats que formen part del bagatge vital i emocional d’aquest col·lectiu d’edat, i, en el fons, no són gaire diferents dels dels seus fills. Al film, per tant, no hi ha un xoc de generacions: pares i fills es fan preguntes similars. ‘El primer día del resto de nuestras vidas’ planteja un joc irreal –potser també irrealitzable…– i una mica trampós que, tanmateix, és interessant sociològicament: la família es pot convertir en una ‘colla d’amics’? A la pel·lícula, que és una mica autocomplaent, sembla que sí. En la realitat…