Durant uns dies, al meu microblogg (twitter) he anat desgranant la història d’un nàufrag. Aquí teniu el conte, versió completa:
- Dia 1: M’aixeco en una llarga platja. Recordo la tempesta i aquella barca. Arreu, les restes del naufragi. Com a mínim estic sencer.
- Dia 2: Ara ja sé que sóc en una illa. El verd de la selva i el blau del mar són els meus companys d’habitació. Per quant de temps?
- Dia 3: La línia de l’horitzó em fereix impertorbable. Acceptar això és la primera lliçó del nàufrag.
- Dia 4: He somiat que despertava en un manuscrit de Dafoe. He escoltat tambors llunyans enllà del turó.
- Dia 5: No eren tambors. Era la teva veu. Començo a entendre què faig aquí.
- Dia 6: He estat remenant entre els baguls llençats a les roques. Memòries esventrades. Reprenc el fil de la conversa en un tros de roba.
- Dia 7: He trobat un gorg amb l’aigua més fresca i dos arbres amb fruita que em somreia. Avui és el dia del descans.
- Dia 8: Miro enllà, enllà, esperant veure el vaixell que em tornarà a casa. La sorra de la platja alimenta un immens rellotge.
- Dia 9: Si em pensava que era un nàufrag gaire original… la realitat m’ha desmentit amb un cansat sospir.
- Dia 10: A l’illa, encara. He decidit fer una foguera a dalt del penyassegat. Serà un far, serà el teu far.
- Dia 11: He començat a construir una embarcació: la vela l’he feta amb retalls de la roba trobada als baguls, retalls de la vida d’altres.
- Dia 12: Sé que l’embarcació no superarà l’embat de la primera ona. Però segueixo, fatalment exaltat. Em lliuro a la derrota.
- Dia 13: I sí, la tercera onada ja ha enfonsat la barca. El mar m’ha llençat de nou contra la sorra de la platja.
- Dia 14: I de cap a la sorra em pregunto si el nàufrag és el que escriu o el que llegeix, o són els dos a la vegada. S’ha fet de nit…
- Dia 15: … i la lluna m’encega, en aquest racó de món. Tanco els ulls. M’adormo, com si tornés al dia 1.
amb dues voltes de la història del nàufrag ja has fet la metàfora perfecta de l’agost en temps real!