M. Night Shyamalan ha lliurat amb ‘The Happening’ (discutiblement traduïda aquí com ‘El Accidente’) la seva pitjor pel·lícula. És una llàstima, perquè fins ara la carrera del director nordamericà-indi era del tot estimable, inclosos els marcians del final de ‘Senyales’, que ja és dir. Assisteixo a una de les primeres sessions del film i noto la justa expectació que ha generat l’última obra del que crec que és un dels millors directors del moment. Acabada la pel·lícula, hi ha gent que riu, i s’escolten a la sala un parell de xiulets. Una o dues persones aplaudeixen i la noia del meu costat plora, en silenci, davant la impassivitat del seu company. Jo, inicialment, no sé què pensar. La perplexitat no acostuma a ser una mala senyal, en una obra artística. Però a mesura que avança la nit se’m van desfent les excuses. The Happening és un film rude, que juga les cartes de la sèrie B, però que no aixeca el vol -cosa que, d’altra banda, Shyamalan sempre havia aconseguit amb genial magestuositat en els seus films. D’aquesta manera, el guió mostra un esquelet massa bàsic, al qual no s’hi adhereix ni la història romàntica -mancada de tota química- ni la reflexió trascendent marca de la casa. Per si fos poc, la pel·lícula compta amb un pèssim càsting: Mark Whalberg està fatal (literalment) i Zooey Deschanel, malgrat la seva brillant i incipient carrera musical amb She & Him passa la pel·lícula sense decidir-se entre el drama i la comèdia, inexplicablement confosa.
Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l’amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d’altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un ‘blockbuster’ a l’ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n’esperava tant més!
Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l’amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d’altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un ‘blockbuster’ a l’ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n’esperava tant més!
PUBLICAT EL 14 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.