L'horror sense galons

La vida petita es desenvolupa fins i tot en el més sagnant dels règims, al III Reich. Els obrers fan funcionar les fàbriques fins que sona la sirena de tornar a casa, el forner es lleva de matinada per tenir llest el pa, i el sastre mulla el fil per enfilar l’agulla mentre perd la vista, al costat d’un llum de petroli, que crema lentament. Retalls de vida modesta, lluny dels galons de l’horror… i tanmateix, sota una mateixa bandera, còmplices de la dictadura. Van decidir no escoltar, no veure; o van decidir complir ordres, convertir-se en braç executor, i no pensar, no pensar mai més.  Algú havia d’encendre el llum, algú havia de contar els soldats, tancar les portes, carregar els camions, s’excusen sabent l’excusa inútil perquè ja no es creuen ni a ells mateixos. The Reader(El Lector) és la història de Hanna Schmidt que treballava a la Siemens fins que li van oferir una feina millor… a les SS! A través de la seva història, ens aproximem a un d’aquests personatges, una de les ombres sense cara. El règim s’humanitza, han denunciat alguns!, en les faccions de la bella Schmidt (excepcionalment interpretada per Kate Winslet, reconeguda amb un Oscar). L’argument mostra la història d’amor de Hanna amb un adolescent durant unes poques setmanes d’estiu i la singular relació que mantenen basada en una combinació desesperada i (perversament) curadora a partir del sexe i la lectura… una relació que, d’alguna manera, aconsegueix mantenir-se en el temps, malgrat l’esglaiada mirada del jove al descobrir l’autèntica identitat d’Shcmidt. És possible entendre? I si arribem a entendre, podem perdonar? El llibre en el qual està basada la pel·lícula és abrupte i difícil. Bernard Schlink, el seu autor, ens incomoda més que no pas Stephen Daldry, el director de la pel·lícula. Però Daldry se’n surt, contra tot pronòstic, i presenta un film sòlid que ens convida també a la necessària reflexió sobre l’horror i els seus còmplices, sobre la memòria (necessària) i sobre el perdó. Els personatges interpretats per Ralph Fiennes (el jove enamorat, ja gran) i Lena Olin (filla d’una de les víctimes d’Schmidt) mostren en una última escena antològica com no hi ha una resposta clara a aquestes preguntes. L’absència de resposta, però, no invalida la pregunta.

1 thought on “L'horror sense galons

  1. A mi no m’ho semblar, el llibre, mira… Incòmode sí, perquè transmet aquestes preguntes de manera molt més evident que la pel·li…

    (Continua estranyant-me que no ens trobem al cinema!).

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *