… és, a vegades, una forma d’amagar-se. L’altre dia em deien en broma que el dia que algú vulgui fer-me una biografia (¿?), ho tindrà fàcil amb totes les actualitzacions que vaig fent als diferents canals 2.0 (flickr, facebook, twitter, blog…) que tinc en marxa. I això m’ha fet pensar en un comentari que en Marcel Riera va deixar al meu blog arran fa uns pocs mesos. Va passar desaparcebut, potser, i per això m’ha semblat apropiat recuperar-lo ara. “A mi també m’agradaria saber-ho, com descriure’m.” –deia Riera en el comentari– “Però la gràcia és justament que costi. La gent que es descriu fàcilment no sol tenir interés, oi? Sense anar gaire lluny, tu mateix no pares d’explicar-te (o de “descobrir-te”) als ulls de tothom i tanmateix, com més elements de suposat judici hi ha damunt la taula, més costa fer una descripció precisa de qui hi ha al darrera. Doncs imagina’t això amb algú que ha deixat la vida diguem-ne pública per dedicar-se a les coses que de veritat li agraden però que no mostra en públic. Algú que detesta el Facebook, els blogs i aquesta faramalla i prefereix refugiar-se en la poesia, el no-art de masses per excel·lència. Per exemple. L’aire és lleuger però això sempre és aparença. Per això potser John Martyn va fer aquella meravellosa cançó “Solid Air”.”